Logotip Cercle de Cultura

Autor: admin

Categories
Notícies

El portal Europeana es prepara per a l’any europeu del patrimoni cultural

El portal europeana.eu, amb 25 milions d’obres culturals i artístiques digitalitzades, es prepara per a esdevenir una eina de primer nivell per a l’any europeu del patrimoni cultural que se celebrarà el 2018. Concretament, Europeana vol ser protagonista en tres dels seus principals eixos més vinculats a les indústries culturals: la tecnologia aplicada al patrimoni, la defensa dels drets d’autor i la creativitat cultural, i alhora dinamitzar i eixamplar l’accés obert a les col·leccions artístiques i culturals europees, per sumar fins a 1.800 membres a la seva associació en xarxa. Per aquest motiu, recentment ha aprovat un pla de treball, dotat amb prop de 6,4 milions d’euros, amb tres objectius: facilitar la compartició de continguts d’alta qualitat de les institucions al portal, i oferir-lis un retorn que faci aquesta tasca més atractiva per a cadascuna d’elles -com línies de comercialització i negoci; treballar de forma més específica els sectors de la investigació, de la docència i de les indústries culturals; i també implicar més ciutadania en les visites i consultes del portal, així com fer-los participar en noves campanyes de difusió i promoció de la cultura i l’art. Un dels principals esforços del pla de treball d’Europeana és a nivell organitzatiu, desenvolupant més accions pel que fa als sectors de l’educació, la investigació i la indústria creativa -des de dissenyadors a empresaris digitals- amb . Pel que fa a l’esforç per arribar a més ciutadans i fer-los participar en activitats culturals, Europeana continuarà desenvolupant sinergies amb les principals xarxes socials, tant generalistes com especialitzades en art i cultura, i amb les comunitats i plataformes de creació de coneixement col·lectiu (Wiki). Cal recordar que Europeana és un gran portal virtual que dóna accés a milions d’obres culturals i artístiques, des de llibres a pel·lícules, passant per pintures i documents d’arxiu, que han estat digitalitzats per museus, biblioteques, universitats i altres institucions, que en el cas de Catalunya anirien des de la Filmoteca de Catalunya, el Museu del Disseny, l’ICUB, TV3 o la totalitat de les seves universitats públiques. Impulsat per la Comissió Europea i posat en marxa ara fa 8 anys, Europeana ofereix uns vint-i-cinc milions de documents i imatges al conjunt de la ciutadania, des d’un portal multilingüe que, treballa per promoure la col·laboració entre el conjunt de les institucions culturals i artístiques europees per facilitar un accés integrat al conjunt dels seus continguts des de la xarxa. Dins d’aquest marc, Europeana vol donar suport al patrimoni cultural i científic a través de la transferència de coneixement, la innovació i la promoció d’aquests al conjunt de la ciutadania europea.

Categories
Activitats

La Fundació Gran Teatre del Liceu i el Cercle de Cultura signen un conveni de col•laboració per la coorganització del Fòrum Cultura 2020

El proppassat 16 de febrer del 2017, va tenir lloc la signatura del conveni de col·laboració entre la Fundació Gran Teatre del Liceu i el Cercle de Cultura per a la coproducció i coorganització del Fòrum Cultura 2020. El Fòrum Cultura 2020 té l’objectiu d’obtenir unes conclusions operatives per a la redefinició, si fos necessari, de les polítiques culturals al nostre país per tal que puguin ser implementades en la propera dècada, i s’adreça a creadors, gestors culturals, entitats, associacions, polítics i en general, a totes aquelles persones que actuen al sector de la cultura o estan interessades en el paper de la cultura al segle XXI. Des del Cercle de Cultura es considera que la suma d’esforços i recursos per part de les dues institucions permetrà impulsar amb força el Fòrum Cultura 2020 i assolir els objectius marcats. El Cercle de Cultura ha estat treballant des de fa mesos per promoure el Fòrum Cultura 2020 amb l’objectiu de recuperar la centralitat i el valor públic de la cultura en l’acció de govern i en la pràctica social, entenent que el sistema cultural és un dels eixos vertebradors del desenvolupament de les societats i un factor clau per poder encarar amb èxit els reptes de futur derivats de la revolució digital entre d’altres. En aquest sentit, el president del Cercle de Cultura, Francesc Bellmunt, considera que “la qualitat i la visibilitat que tindrà aquest debat durant els propers mesos constituirà un pas decisiu per a la consolidació de la nostra associació”.

Categories
Notícies

Informe “la cultura en españa en 2016”: els efectes de la desigual inversió estatal en cultura a Catalunya o a Madrid

L’informe “La cultura en España en 2016” presentat fa pocs dies per la Fundación Contemporánea assenyala que en els darrers anys, Madrid ha anat guanyant distància amb Catalunya pel que fa la qualitat i innovació de la seva oferta cultural. Un fet que no és gens aliè a la dura retallada d’aportacions de l’Estat a Catalunya en l’àmbit cultural. Aquest informe, elaborat a partir de les enquestes realitzades per més de tres-cents professionals i creadors de la cultura, fa uns rànquings per comunitats i ciutats de l’Estat pel que fa a la percepció de la qualitat i innovació de la seva oferta cultural. Els territoris més ben situats són en ambdós casos Madrid, Catalunya i el País Basc. En el cas de Madrid, la puntuació de la seva qualitat en l’oferta ha pujat d’una puntuació de 85 al 90 sobre 100 entre el 2009 i el 2016, tot i que en l’informe del 2015 va arribar al 94,2. Catalunya, en canvi ha baixat del 79 al 75,9. En la valoració de la innovació, passa una cosa semblant: Madrid puja del 67 al 78,7%, tot i patir també un descens respecte l’any anterior, i Catalunya baixa del 73 al 66,2. Val a dir que en els dos rànquings, el País Basc veu molt millorada la seva puntuació al llarg d’aquest període de 7 anys. Pel que fa a la qualitat i innovació a nivell de ciutats, la situació és, lògicament, molt similar. Per aquest ordre figuren Madrid, Barcelona i dues ciutats basques: Bilbao i Sant Sebastià. En qualitat, Madrid passa del 86 al 94, mentre que Barcelona baixa del 90 al 82,2. Si mirem la valoració pel que fa a la innovació, mentre les dues ciutats empataven amb un 77 el 2009, Madrid puja fins un 85,1 i Barcelona baixa lleugerament fins el 73,6, tot i una forta recuperació en el darrer any, que també es fa visible en l’apartat de la qualitat. Cal recordar l’informe que va elaborar el Departament de Cultura fa un parell d’anys, en el que assenyalava que als pressupostos generals de l’Estat s’havia produït una reducció del 44% en les aportacions a equipaments culturals catalans entre el 2011 i el 2016, així com la desaparició de la partida prevista per la Carta Municipal de Barcelona, que havia de suposar uns 9,5 milions d’euros per a les institucions culturals de la ciutat. Mentre, en els 3 darrers anys de l’estudi, els grans equipaments de Madrid van veure incrementat el finançament de l’Estat espanyol en un 20%. L’estudi indicava que el percentatge d’aportacions de l’Estat als pressupostos dels principals equipaments amb seu a Madrid, anaven del 20 fins al 67% del total, mentre que els catalans només suposaven entre un 7 i un 23% com a màxim. En el cas de les bones puntuacions del País Basc, una de les raons es trobaria també en el capítol del diner destinat a la cultura; gràcies als recursos econòmics que disposen el conjunt d’institucions públiques basques (ajuntaments, diputacions forals i govern basc) gràcies al concert econòmic, i que els permet aportar un 85% més de diners per càpita en cultura que les administracions catalanes. Així no ha d’estranyar que al rànquing d’equipaments o esdeveniments culturals més ben puntuats, siguin aquells on l’Estat espanyol destina més recursos els situats dalt de tot: Museu del Prado, Museu Reina Sofía o el Teatro Real. Els catalans se situen a partir de la posició 11, amb el CCCB, el Caixa Fòrum, el festival Temporada Alta (única menció de fora de Barcelona) el Mercat de les Flors, el MACBA, el festival Sónar, el Grec, la Fundació Joan Miró i el Teatre Lliure.  Si aquest rànquing es realitzava només amb les respostes dels enquestats catalans, l’ordre varia sensiblement: l’encapçala el Mercat de les Flors, seguit del Sónar, el CaixaFòrum, el CCCB, el Primavera Sount, el festival Temporada Alta, el Grec, el MACBA i el Teatre Lliure. Entre els vint primers, l’únic gran esdeveniment o equipament cultural que no se situa a Barcelona -a banda de la ja citat Temporada Alta- és el Mercat de Música Viva de Vic. Respecte els àmbits temàtics de la cultura i l’art, l’informe situa com a millors puntuats pel que fa al seu moment creatiu, a la gastronomia, el disseny, la moda, el teatre, la literatura, les arts plàstiques, l’arquitectura, el cinema i la música clàssica i contemporània. I en relació a la seva repercussió internacional, la llista és quasi la mateixa, a excepció del teatre que es substituït per la dansa entre els deu més ben puntuats. Pel que fa a les qüestions principals que caldria afrontar en favor de la millora de l’oferta cultural barcelonina, els enquestats assenyalen com a primera la necessitat de millorar les eines de suport a la cultura (espais, creadors emergents…) així com la planificació estratègica de les polítiques culturals, amb més suport i finançament; seguides per la demanda de més propostes internacionals en la seva programació. També es demana de forma destacada una millora en la coordinació entre institucions culturals, i l’estímul per crear nous públics, amb especial esment a apropar la cultura a l’àmbit educatiu en totes les seves etapes; acompanyat per una millor comunicació de l’oferta cultural de tota la ciutat. Com en altres informes i estudis, el conjunt de professionals del sector reclamen una llei del mecenatge, que no només legisli els incentius fiscals, sinó que serveixi per al reconeixement públic dels patrocinadors i mecenes culturals.  

Categories
Notícies

Invertir en cultura sense un marc legal adequat

Organitzat per la Fundació Cercle d’Economia, el mecenatge cultural va tornar a ser protagonista d’una taula rodona on fundacions i l’Institut Català de Finances van palesar les dificultats que les empreses inverteixin més en cultura, i la necessitat de poder comptar amb una llei de mecenatge adequada, com ja ens va analitzar Carlos Cuatrecasas a l’entrevista que vam publicar recentment en aquest portal. El president de la Fundació Catalunya Cultura, Enric Crous, va definir-la com a “llotja” on empreses i creadors es troben per explorar vies de finançament per a materialitzar els projectes culturals presentats, i va anunciar que el proper 9 de març se celebrarà una trobada oberta al món empresarial a IESE. Des de la Fundació Bancària La Caixa, el seu director general Jaume Giró va denunciar que amb l’actual legislació espanyola “el retorn econòmic en cultura no compensa la inversió” de les empreses, tot defensant la destinació de més recursos en cultura “perquè la societat sàpiga resoldre més justament, necessita gent sensible, pensament crític i un poble culte”. L’apunt del sector públic el va aportar el conseller delegat de l’ICF, Josep Ramon Sanromà, qui posà sobre la taula la necessitat “de buscar (nous) models col·laboratius” entre empreses i fundacions que serveixin per mobilitzar més recursos cap a la cultura. A nivell de xifres, l’acte celebrat el 26 de gener va servir per recordar que el 2015 la cultura catalana va generar uns 3.757 milions d’euros en total, situant-se en el 2% del PIB. A nivell d’empreses implicades en accions de mecenatge, la xifra ja arriba a les 450. I pel que fa als primers resultats de la Fundació Catalunya Cultura, aquesta ha aconseguit impulsar 95 projectes culturals en aquests dos darrers anys; augmentant de les 8 empreses inicialment implicades a la fundació a les actuals 13.

Categories
Opinió

Responsabilitat social corporativa

Una manera de mesurar la densitat cultural d’una ciutat és analitzar la demanda de subvencions per endegar projectes. A Barcelona, per exemple, es presenten a l’Institut de Cultura més de mil peticions anuals, la qual cosa és, sens dubte, un indicador de salut cultural alhora que un indicador precís de la dificultat que suposa gestionar amb autosuficiència l’activitat cultural privada, bé sigui associativa o empresarial. Tanta demanda de suport públic explica una gran complicitat social amb la cultura i també una considerable dependència de les institucions. Per poc que les analitzem, observarem que la immensa majoria d’aquestes activitats que demanen subvenció són raonables, deficitàries i amb objectius altruistes. Tothom té idees que es projecten sobre la societat en forma de projecte cultural, o almenys en forma d’una activitat que té una inequívoca dimensió cultural. Aquesta és l’explicació positiva. També indica -i aquesta és la menys afortunada- que la nostra societat encara no ha desenvolupat mecanismes de sostenibilitat per a una part important de la seva activitat cultural. Tanta demanda no es pot atendre en condicions òptimes. Caldria una quantitat ingent de recursos econòmics que probablement la mateixa societat que demana subvencions no acceptaria de bon grat, ateses les múltiples prioritats socials existents. Al gestor públic li toca, doncs, prioritzar i triar, d’entre totes les demandes de subvenció, les que són més necessàries i s’adrecen a projectes de més impacte social. Dissortadament, aquesta tria no es pot realitzar objectivament, o almenys amb paràmetres clars que responguin a una anàlisi universal d’eficiència i rendibilitat sociocultural. Els analistes de l’administració pública de la cultura han criticat sempre la tendència general de les normatives de subvencions a esdevenir grans repartidores, és a dir, a donar una mica a tothom per intentar equilibrar el grau de satisfacció entre els demandants, tot i acceptant que aquesta mesura no sempre permet consolidar els projectes imprescindibles i eliminar els innecessaris. El problema és que aquesta pràctica en realitat crea una generalitzada insatisfacció: just l’efecte contrari del que persegueix. L’efecte repartidora és un dels problemes a resoldre per a la gestió pública de la cultura. Per aconseguir-ho cal incidir en tres principis bàsics d’actuació. El primer suposa diversificar les normatives de subvenció per aconseguir que els requeriments d’accés s’acostin al màxim a les necessitats de cada demanda. Amb això aconseguiríem eliminar projectes mal plantejats, inconsistents o innecessaris. El segon principi suposa eliminar tota possibilitat que una subvenció pugui esdevenir part del benefici d’un projecte comercial. Per aconseguir-ho cal estendre els ajuts reintegrables o les participacions en risc. El tercer implica definir les finalitats de cada normativa per tal d’assegurar un programa d’actuació d’àmplies complicitats entre el sector públic i el món associatiu. Per fer-ho possible cal estar molt atent a les dinàmiques socials i a les necessitats de les associacions i dels activistes culturals, és a dir, generalitzar els convenis i els acords de mútua col·laboració. Tot això pot ajudar a regular millor el complex món de les subvencions però no solucionarà la creixent demanda de suport públic a la iniciativa social. Ens cal afegir-hi una diversificació de les fonts de finançament. En aquest sentit, és imprescindible disposar d’una bona llei de mecenatge, com ho és articular de manera transparent una agència de captació de patrocinis que no es dediqui únicament a buscar recursos per complementar els pressupostos dels projectes públics. També caldria administrar de manera més eficient i oberta els recursos que destinen a activitats culturals les fundacions dels bancs o de les grans empreses privatitzades que gestionen recursos de naturalesa pública. En un país que tendeix a fer lleis per a tot, caldria pensar en la conveniència de fer-ne una sobre la responsabilitat social corporativa. No es tracta de dir a una empresa on ha de posar una part dels seus beneficis, sinó d’assegurar que n’inverteix una part en activitat sociocultural i de generar un marc de comuna acceptació que permeti a qualsevol associació optar a rebre’n una part de manera clara i transparent. I per aconseguir-ho no s’hi val a dir que tot plegat depèn del govern de l’Estat. Ara i aquí aquest problema es pot resoldre en l’àmbit d’actuació del Parlament de Catalunya. Xavier Marcé Article publicat al diari ARA

Categories
Notícies

Catalunya encapçala l’obertura de noves biblioteques, mentre una tercera part de la seva ciutadania no llegeix cap llibre

L’informe “La lectura en España, 2017” de la Federació de Gremis d’Editors alerta que prop del 40% de la ciutadania no llegeix cap llibre. A nivell nacional, aquest percentatge és una mica inferior -no arriba al 34%- segons les dades del Departament de Cultura. Així mateix, l’informe assenyala que entre el 2010 i 2014, Catalunya va obrir dues de cada 3 noves biblioteques al conjunt de l’Estat espanyol. Un els grans vectors de la promoció de la lectura és l’educació. En aquest sentit, l’informe és molt crític amb la LOMCE, en tant que l’actual normativa educativa no fixa cap temps mínim diari dedicat a la lectura, a diferència de la legislació anterior, la LOE. Unes crítiques que s’amplien a les retallades en polítiques culturals i educatives. Respecte les biblioteques, les dades de l’informe assenyalen que a nivell estatal entre el 2010 i el 2014 es van tancar 218, mentre es van obrir 31 de noves, de les quals la gran majoria -unes 21- són a Catalunya. Els territoris on es van tancar més van ser Extremadura, Castella-la Manxa i el País Valencià a més d’una cinquantena en cada cas. Una segona dada és el descens o augment de bibliotecaris druant aquest període que, no és del tot coincident amb les dades anteriors, en tant que s’han reforçat els serveis de les biblioteques no afectades pel seu tancament. Així, els territoris on han augmentat més el nombre d’aquests professionals són la Comunitat de Madrid i Catalunya, superant el centenar, seguits a molta distància pel País Valencià. Pel que fa a la reducció de plantilles, a més de Castella-la Manxa i Extremadura -pel tancament de de biblioteques- Castella i Lleó i les Canàries lideren el descensos. La situació de les llibreries és d’un continuat descens d’establiments oberts. Concretament, el darrer any estudiat -el 2014- es van reduir quasi un 16%, passant de 4.336 a només 3.650 a tot l’Estat. Pel que fa als perfils de les persones més lectores, l’estudi no aporta novetats: les dones superen els homes, així com les persones de 30 a 55 anys, les que tenen perfil universitari i les que viuen en grans ciutats.

Categories
Notícies

La ciutadania catalana és la que més diners va destinar a la cultura el 2015 a tot l’Estat espanyol, tot i el descens respecte el 2014

L’anuari d’estadístiques culturals 2016 del Ministeri de Cultura assenyala que aquests darrers anys tant la ciutadania catalana com les seves administracions locals (ajuntaments i diputacions) són les que més recursos econòmics destinaren a la cultura respecte la resta de territoris de l’Estat espanyol. Concretament, cada català/ana va destinar el 2015 a bens i serveis culturals 320,8 € cadascú, sent la xifra més alta del conjunt de les Comunitats Autònomes, i just darrera vindrien els ciutadans bascos i navarresos. Aquesta xifrà, però, és lleugerament inferior a la del 2014, quan assolí els 326 €. Pel que fa a les xifres de les administracions, la Generalitat hi destinà el 2014 més de 245 M€, un 23,4% del total estatal, però lluny dels més de 393 milions del 2010. Respecte les inversions de les administracions locals, l’informe assenyala que els ajuntaments catalans hi van aportar més 568 milions €, un 23% del total estatal, sense comptar el País Basc ni Navarra. Els diferencials més alts respecte la resta de l’Estat espanyol els trobem en les inversions en protecció del patrimoni; biblioteques, museus i arxius, i promoció cultural. Si s’analitzen les dades dels organismes supralocals com les diputacions, Catalunya torna a anar al capdavant, amb uns 97 M€, que representa una mica més del 21% del cojunt de diputacions i organismes similars. Tot i el detall d’aquestes dades territorialitzades, l’anuari no incorpora cap dada sobre les inversions del govern espanyol a nivell de Comunitats Autònomes. Cal recordar que en el cas de Catalunya, havien sofert un descens del 71,3% entre el 2008 i el 2014. En tot cas serien unes dades subjectes debat, ja que bona part de les inversions del Ministeri de Cultura, tot i fer-se en equipaments situats a Madrid (Museu del Prado, Museu Reina Sofia o el Teatro Real) no es contemplen com a inversions territorials

Categories
Notícies

Dos estudis assenyalen la necessitat que els museus facin més atractiva i personalitzada la seva oferta al públic

Dos estudis, un de nacional i l’altre internacional, sobre els museus apunten a la necessitat que aquests equipaments culturals treballin intensament la seva relació amb els seus públics,millorant el seu atractiu com a oferta d’oci cultural i personalitzant al màxim els seus serveis. El primer, elaborat per l’Observatori de Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya, assenyala que la majoria de ciutadans i ciutadanes majors de 14 anys no van visitar cap museu el 201. Una proporció que arriba al 75% si hi sumem les persones que tot i no visitar-ne cap, sí que ho van fer a galeries d’art, exposicions o algun monument. Les raons d’aquesta manca d’assistència, es troben en motius vinculats amb una deficiència d’atractiu per a moltes persones: manca d’interès o preferència per altres alternatives d’oci en són alguns dels arguments més expressats a l’estudi. El cost econòmic no és pas un dels principals motius, més encara quan un 60% dels assistents a museus declara que ho ha pogut fer de forma gratuïta. Sense aportar recomanacions concretes per a poder incrementar les xifres d’assistència, des de l’observatori es destaca que és internet la via principal per informar-se de l’oferta dels museus i, per tant, millorar la comunicació i el marquèting digital d’aquests equipaments culturals (web pròpia, xarxes socials…) podria ser una bona mesura d’estímul. El segon estudi, elaborat per l’organització NMC -integrada per algunes de les principals empreses de fabricació d’equips informàtics- fa un repàs de les noves tecnologies aplicades als museus i el seu impacte en la mateixa estructura, tant d’adaptacions i canvis dels seus professionals com de la seva infraestructura, i fa una doble recomanació a partir de la necessitat que es coneguin i es treballin les dades dels seus visitants, per tal d’oferir propostes adaptades als diferents públics, i amb elles que els museus siguin espais d’experiències el màxim de personalitzades possible. La fotografia que acompanya l’article a la portada és del Museu del Ter.    

Categories
Opinió

La desconnexió cultural

Fa unes setmanes, en una extensa entrevista per al diari digital El Español, publicada sota l’epígraf “Hablando sobre España”, el savi Pere Gimferrer evocava una escena commovedora de l’exili de Juan Ramón Jiménez. Des de Santiago de Cuba, el poeta escolta per ràdio una cançó pietosa de Verdaguer que el fa plorar i afirmar: “Que yo tenga que estar en esta cárcel que es estar fuera de España”. I Gimferrer reblava: “España para él, por tanto, era o podía ser una canción en catalán de Verdaguer”. El periodista encarregat de la secció, Mariano Gasparet, va transcriure la resposta convertint el gran escriptor català Jacint Verdaguer -popularment mossèn Cinto- en un Joaquín Verdaguer que més aviat sona a cantant de boleros de la Cuba de Batista i que desvirtua completament el que Gimferrer, citant el Nobel espanyol, volia expressar. Per a Gasparet -de qui desconec l’obra i els mèrits, que deuen ser molts, però només cal entrar al seu perfil de Twitter per veure quina informació sobre Catalunya obté i tria-, el nom de l’escriptor en llengua catalana més important no té cap importància. Com no és gens important per a ell escriure’n el nom correctament. El detall, una niciesa, té una lectura més àmplia: l’absolut desconeixement que molts escriptors espanyols tenen sobre la cultura catalana. El cas de Verdaguer és especialment paradigmàtic, perquè és l’autor de la monumental L’Atlàntida -l’epopeia més important del món hispànic amb Os Lusíadas del portuguès Camões-, en què el sacerdot poeta narra el pas d’Hèracles per Ibèria i la història de l’enfonsament de l’Atlàntida, i prefigura la descoberta d’Amèrica a través de Colom, que escolta totes aquestes històries de boca d’un ermità després d’un naufragi a les costes espanyoles. De fet, l’autor havia titulat inicialment l’obra L’Espanya naixent. Reconegut pels seus coetanis castellans, anys després un dels representants del nacionalisme musical espanyol, el gadità Manuel de Falla y Matheu -amb orígens familiars catalans i ressonàncies catalanes del seu mestre Felip Pedrell- va prendre L’Atlàntida com a projecte personal. L’èpica verdagueriana el va obsessionar des de jovenet i hi va treballar fins que la seva mort a l’exili argentí, ara fa 70 anys, la va deixar inacabada. Fins i tot els intel·lectuals franquistes reconeixien l’aportació d’un Verdaguer com a “glòria nacional” i d’aquí que l’any 1971 la Real Fábrica de Moneda y Timbre emetés un bitllet de 500 pessetes amb l’efígie del capellà poeta a l’anvers i la del Canigó -administrativament a la República Francesa- al revers. Els intel·lectuals espanyols d’aquest nou segle sembla que han tingut poc interès en l’estat de la cultura catalana Al capdavall, tot plegat demostra que d’uns anys ençà s’ha anat produint una fonda desconnexió entre la cultura castellana i les cultures no castellanes, singularment la cultura catalana. És a dir, si Marcelino Menéndez y Pelayo o Miguel de Unamuno podien tenir un bon coneixement de la cultura catalana a través dels seus homòlegs Antoni Rubió i Lluch o Joan Maragall, els intel·lectuals espanyols d’aquest nou segle sembla que han tingut poc interès en l’estat de la cultura catalana i han cercat uns còmplices que des de Catalunya els han donat la imatge que volien veure i l’estat d’opinió que volien sentir. El desconeixement dels clàssics, però també de les darreres novetats, la consideració de la llengua i la cultura catalanes com quelcom secundari i subordinat, l’exclusivitat de la representació de la cultura catalana als autors en castellà, el paper preponderant d’alguns d’aquests intel·lectuals en l’opinió anticatalanista amb una visió d’Espanya homogènia i monolingüe, la desaparició de la solidaritat que agermanava els sectors progressistes amb els sectors catalanistes sota el franquisme, etc., han fet que a partir de la Transició -el darrer gran intent d’aproximació- la bretxa s’hagi anat fent més ampla. I no sé si va ser abans l’ou o la gallina, però la desconnexió cultural espanyola respecte a Catalunya, vista i sentida com un menyspreu, ha afegit motius al procés de desconnexió política de Catalunya respecte d’Espanya. La construcció cultural de la nació espanyola ha deixat molt poc espai a les cultures no castellanes La construcció cultural de la nació espanyola ha deixat molt poc espai a les cultures no castellanes -més enllà d’un Josep Pla encara present en els sectors conservadors més il·lustrats- i el món cultural català és prou dinàmic, àgil i ben connectat a les darreres novetats europees i nord-americanes per no intentar, debades, el reconeixement de la seva poderosa però desdenyosa veïna peninsular. Ho escrivia el Nobel Camilo José Cela l’any 1974 al pròleg del Diccionari Vox castellà-català català-castellà: “Entiendo pecaminoso y hasta suicida el divorcio existente entre las culturas y las literaturas expresadas en castellano y en catalán”, reblat amb una sentència que ha fet fortuna: “Desde que España es España […] siempre fue más peligroso el separatismo de Burgos o de Valladolid que el periférico o, dicho de otra manera: siempre fueron más nocivos y numerosos los separadores que los separatistas”. Article de Joan Safont publicat al diari ARA.

Categories
Opinió

Autoescoles d’idioma

A diferència del passat que va de la Renaixença a la Transició, els avenços cap a la definició política de Catalunya han anat sempre lligats a la recuperació del català. I no, o no de manera principal, en un sentit expansiu sinó intensiu. Mestre Fabra era un mite en el seu temps. El gruix de la societat participava en l’esforç per polir l’idioma durant els anys 60 i 70. Però als nostres dies som una minoria, un residu, i més valdria que ens convertim en secta, els que considerem que amb una llengua tan desafinada com la llengua catalana no es pot anar gaire lluny com a país. Només la tercera part dels catalans té la llengua pròpia com a habitual. Si sabessin fer-la servir-la amb propietat, o si fossin conscients que el futur depèn sobretot del coneixement que en tinguin i de l’ús que en facin. Si en comptes d’empobrir-la l’enriquissin, no caldria patir. Però no és el cas. Les escoles públiques, que són els mèdia, contribueixen a desaprendre. De privades no n’hi ha. Per tant, no hi ha més remei per millorar que convertir-se en autodidacte. ¿On són els manuals? En alguns autors, pocs. En un bon nombre de traduccions. Sovint en el teatre. També en algunes escasses excepcions d’expressió verbal pública, com és el cas de Joaquim Maria Puyal, Jordi Basté o Josep Cuní. Els altres, quasi tots, no paren de passar el ribot, d’aprimar i d’agrisar. Invertir en la pròpia llengua, en el nostre cas en les pròpies perquè tant es poden enriquir com envair-se i embastardir-se, és més productiu per a la societat que apuntar-se a una associació nacionalista o d’esquerres. Però pels parlants que se l’han deixat depauperar, costa més. Afinar el gust, exigir-se i exigir propietat, vivacitat i color en l’expressió de cadascú i en la dels altres és imprescindible. Fer una bona frase no és senzill. Fer una bona frase clara i pertinent és el resultat d’anys d’autoaprenentatge. No hi ha al món cap país competitiu format per gent amb escassa competència lingüística. Article de Xavier Bru de Sala publicat al diari El Periódico.