Categories
Opinió

La identitat cultural no existeix

Fèlix Riera analitza dos recents assajos,”L’identité culturelle n’existe pas” de François Jullien, i “World Without Mind: The Existential Threat of Big Tech” de Franklin Foer, per endinsar-se en dos temes cabdals de l’actual era de la globalització digital: l’evolució de la identitat cultural cap a la diversitat, la interacció i la identificació entre cultures; i com respondre a les regles uniformitzadores imposades pels grans oligopolis digitals com són Google, Amazon o Facebook pel que fa a la creació i difusió cultural. Riera indica que el filòsof Jullien posa sobre la taula que “la identitat no s’ha de convertir en fortalesa cultural”, sinó que proposa “un desplaçament conceptual del seu ús que impliqui que, enlloc de diferenciar, avançar en la diversitat de les cultures, en termes d’un écart que posi en relació els espais d’interacció i identificació entre cultures”. En aquest sentit, François Jullien proposa fer un canvi en la manera de pensa la cultura: “No hi ha una identitat cultural francesa o europea sinó recursos (francesos, europeus, i també de les altres cultures)… Aquests recursos s’exploren i s’exploten -el que jo en dic activar”. Pel que fa al llibre del nordamericà Foer, Fèlix Riera en destaca que “revela com grans empreses com Google, Facebook o Amazon estan creant un monopoli de coneixement que està desertitzant qualsevol matís creatiu i empresarial”, a partir de les seves regles: “la dictadura dels usuaris i els algoritmes”, que “distorsionen el mercat i la percepció del valor de la cultura”. Davant d’aquestes imposicions qüestionades per Franklin Boer, que Riera exemplifica amb que “Facebook canvia tendències i imposa gustos, i Amazon modifica l’ús i consum de llibres”, es planteja una resposta: “constatar la necessitat de recuperar el vigor perdut de les agències de control de monopolis, poder establir regles que frenin les seves ànsies de conquesta, i recuperar la capacitat de crítica de països, institucions i ciutadans per resistir-se a les regles imposades de col·laboració”. Tot un “al·legat a favor de recuperar el lliure albir”. Podeu llegir l’article íntegre, publicat al suplement Cultura|s de La Vanguardia des d’aquest enllaç: http://www.lavanguardia.com/edicion-impresa/20180112/434230449767/la-identidad-cultural-no-existe.html (accés restringit a persones subscriptores del diari).

Categories
Opinió

Barcelona: ciutat de la lectura?

Montse Ayats, recentment reelegida presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, planteja la necessitat que Barcelona fomenti la lectura entre la seva ciutadania com una qüestió prioritària de l’acció municipal . En aquest sentit, situa el bagatge històric de la capital com a “ciutat de llibres” en contraposició amb el baix índex de lectura. Ayats defensa que “si partim de la base que el domini de la lectura és fonamental per accedir al coneixement, per fomentar el pensament crític i per viure en societat, alhora que una magnífica font de plaer, cal garantir que tots els ciutadans hi tinguin accés. És per això que fomentar l’hàbit lector ha de ser una prioritat que ha d’ocupar i preocupar a qualsevol govern d’una ciutat; una prioritat que ha d’impulsar mitjançant la participació, la col·laboració i la cooperació de les escoles, les famílies, els agents del sector, els mitjans de comunicació i les altres administracions”. A nivell de propostes concretes, l’editora esmenta les experiències positives dels “municipis lectors” d’altres ciutats, que “que promouen el gust per la lectura mitjançant la implicació de les entitats, les escoles i les famílies”; així com el paper que haurien de tenir les biblioteques escolars, estendre les dinàmiques de llibreries de barri que connecten famílies i biblioteques, o promoure la presència d’autors a les aules. Des d’accions com aquestes, Ayats entèn que podrien fer realitat que “Barcelona, la ciutat dels llibres esdevingui també la ciutat dels lectors i de la lectura”. Podreu llegir l’article íntegre, publicat al digital cultural Hänsel * i Gretel * des d’aquest enllaç: http://hanseligretel.cat/montse-ayats-barcelona-ciutat-de-la-lectura/

Categories
Opinió

Els dimonis del consum cultural

Xavier Marcé vol trencar en aquest article les resistències a assumir que “la major part dels continguts que associem quotidianament a la creació i la producció cultural són en realitat productes de mercat”, i que “el futur de la nostra producció cultural dependrà de la nostra capacitat per augmentar els públics, sigui la demanda”. L’autor, a més, fa una punyent reflexió sobre quin paper hauria de tenir l’administració pública en aquest mercat cultural, advertint que “l’administració és art i participa en la generació d’una economia de mercat que afecta la cultura i que inflaciona els seus preus per sobre de la seva realització real”, qüestió que exemplifica amb la pregunta: “Com expliquem a un programador de teatre privat que pagui per un contingut una tarifa superior a la qual recuperarà si el teatre públic de l’altre ho fa?”. En aquesta important qüestió dels objectius de les polítiques culturals públiques, Marcé afirma que “a l’administració cal exigir que administri adequadament el cost de cada contingut acceptant que el seu valor es regeixi per criteris de mercat” Podeu llegir aquest article íntegre, publicat al diari Economia Digital, des d’aquest enllaç: https://ideas.economiadigital.es/analisis-economico-y-empresarial/xavier-marce-los-demonios-del-consumo-cultural_528536_102.html

Categories
Opinió

La història escrita

Fèlix Riera, qui ha estat comissaria de la 5ena edició literària “Barcelona novel·la històrica”, celebrada el passat mes de novembre, reflexiona sobre l’estreta relació entre la història i la literatura, tant al nostre país com arreu del món. Riera argumenta que “la força de la literatura és capaç de donar orientació i sentit a tota una cultura”. La veritable història que segueix entre nosaltres és l’escrita. Com les màximes llatines que va fer inscriure Michel de Montaigne a les bigues de la seva torre a Saint-Michel, que van haver d’inspirar i vigilar els seus fecunds assajos. Escrita en les catedrals, en els cementiris, fins i tot en el paisatge, en els camins. Però si bé la paraula recorre monuments, làpides, estadis de futbol, ??parlaments, museus o el nomenclàtor de les ciutats i pobles, per recordar i forjar la seva història, és en les novel·les on s’estableix amb més precisió la història, i les històries, del món. La novel·la de l’escriptor nord-americà Norman Mailer, El Fantasma de Halot, mostra com la ficció pot intensificar la realitat molt més que l’assaig o altres gèneres literaris. La seva força rau en el fet que qui fa la història és qui la narra. Tot esdeveniment de la història queda fixat per qui va tenir l’obstinació de narrar-la. Per això, podem reviure la Revolució francesa en la veu literària de Víctor Hugo, el temps en les memòries d’Adrià de Margarita Yourcenar o en August de John Williams. També el Marquès de Sade va premiar el sanguinari Marat amb la seva prosa i Stendhal ens va llegar les passions humanes del segle XVI i XVII en les seves cròniques italianes. Sabem de la història perquè ens l’han explicat. Fa uns anys, el pensador Richard Rorty en el seu llibre Forjar el nostre país es plantejava una estimulant pregunta, Quin escriptor de la història dels EUA podria avui tornar una certa esplendor espiritual a la seva nació? Un dels noms triats va ser el poeta Walt Withman. Rorty veia en la seva obra els aspectes més notables que havien fet la història del seu país: la cooperació, la solidaritat, l’anhel de compartir la riquesa, i la defensa de la llibertat individual. La literatura és forjadora de nacions i països; posseeix una enorme força per fer història i per mostrar-la. Si ens interroguéssim sobre com s’ha forjat la història de Catalunya, podríem parlar de la seva capacitat empresarial, d’innovació, i d’esperit de superació davant les adversitats, però ha estat determinant la literatura. Probablement Joan Maragall és el nostre Walt Withman. Fa història i estableix la nostra història a través de la poesia i els seus articles. L’escriptor Xavier Bru de Sala no té dubte que és Joan Maragall qui millor ha entès la nostra manera de ser i estar en el món. Uns altres creuen que ho va ser Verdaguer. Altres pensen que ho va ser Josep Carner. Aquí rau la força de la literatura: és capaç de donar orientació i sentit a tota una cultura. La novel·la històrica és un gènere literari que adquireix tota la seva enorme dimensió quan supera el mateix gènere i s’instal·la en la bona literatura, en la millor literatura, com ho testifica Guerra i Pau de Tolstoi. La novel·la històrica permet endinsar-nos en l’evolució de la condició humana i planteja als lectors poder viure l’experiència que van viure Alexandre el Gran o Napoleó. El soroll del temps, els seus rumors, les conspiracions, les conquestes, les renúncies i les passions són els materials que doten sentit i propòsit a la història. A través de les pàgines d’una bona novel·la històrica constatem que la història és un mirall on ens reflectim; és el lloc on tots serem vençuts o sortirem triomfants però, sobretot, observarem en la vida dels seus protagonistes que tots som part del llinatge d’allò que és humà, amb les seves llums i les seves ombres.  

Categories
Activitats

Arrenca el Fòrum Cultura 2020 amb 8 eixos temàtics de debat

L’acte inaugural del Fòrum Cultura 2020, celebrat l’11 de desembre, va ser protagonitzat per una taula rodona/debat amb el títol de “Consum i accés a la cultura: crisi, canvis i transformacions”, i per la presentació dels objectius d’aquest, a càrrec de Jordi Pardo, vicepresident del Cercle de Cultura. El Fòrum Cultura 2020, és un projecte per reivindicar la centralitat de la cultura en l’agenda institucional, social i econòmica del país. El Cercle de Cultura està preparant l’organització del Fòrum Cultura 2020:  un procés de reflexió i debat sobre els reptes, les principals prioritats i elements de canvi en el món de la cultura, des de la perspectiva de les polítiques culturals públiques, les institucions privades, l’acció cultural comunitària i el seu valor en la construcció de ciutadania, l’activitat cultural del món empresarial i les organitzacions del tercer sector. En uns temps de canvi la cultura és un àmbit fonamental per a la construcció de ciutadania, cohesió social i convivència. La relació entre la dimensió social i econòmica de la cultura  és ara més crucial que mai, atès que interactua de forma decisiva en la configuració dels valors de la democràcia, la justícia i de les noves fórmules de creixement econòmic. Els treballs de planificació d’aquests projecte es van iniciar fa temps, i després d’aquest primer debat, s’anirà desplegant durant el proper any 2018. El Fòrum Cultura 2020 ha d’esdevenir un punt d’encontre obert a tothom,  aprofitant el  caràcter independent i plural de l’entitat que l’organitza, comptant especialment amb la participació del conjunt de les entitats culturals del país. El programa del Fòrum Cultura 2020 es desenvoluparà amb encontres  periòdics i un marc independent, plural i estable de debat, reflexió i participació dels sectors culturals, les institucions i organitzacions públiques i privades, el teixit associatiu i professional i el món empresarial, en un diàleg que situï a les persones com a protagonistes i destinataris finals del fet i de l’activitat cultural. Cada eix temàtic serà coordinat per un a persona experta, i serà debatut en dues sessions de treball a les que participarà una representació sectorial i d’especialistes, i elaborarà un document de síntesi amb les conclusions de la diagnosi, els principals reptes, i les prioritats i propostes d’actuació de cada grup de treball que seran compilada per un relator. Hi ha cinc elements de caràcter transversal que seran presents al guió de discussió de tots els eixos: El desenvolupament democràtic i polítiques de gènere; polítiques d’equitat; l’impacte digital;  accés a la cultura i creació d’audiències, i el valor de la cultura com a factor principal per a l’acció social comunitària. L’estructura dels debats s’organitza amb 8 eixos temàtics: 1. La creació artística, analitzant entre d’altres aspectes, les relacions entre el sistema de formació, condicions i perspectives dels creadors i la seva relació amb l’àmbit públic i privat. 2. Cultura i Educació, valorant les relacions en la creació d’hàbits d’accés, pràctica i consum cultural, la construcció de ciutadania, i la creació i desenvolupament d’audiències. 3. Cultura i Economia. Les relacions entre l’activitat cultural i l’economia i la capacitat de crear valor i competitivitat. Els reptes, prioritats i oportunitats de les relacions de la cultura amb l’economia en el marc d’una visió integrada i de desenvolupament estratègic de Catalunya. 4. Equipaments culturals, considerant el model organitzatiu, el seu finançament i les seves funcions en el desenvolupament de les polítiques públiques, i valorant les relacions, sinergies i distàncies entre els equipaments públics i privats. 5. Barcelona-Catalunya i la seva relació territorial i de projecció internacional, dedicat a analitzar l’estructura, equilibri territorial i organització de les infraestructures, serveis i àrees de creació i producció i la seva capacitat d’actuar com un sistema integrat amb capacitat de projecció internacional de l’activitat, la creació i la producció cultural de Catalunya.  6. El finançament del sistema cultural, valorant el marc normatiu a l’àmbit públic i privat, i la seva adequació amb els reptes en els àmbits de prestació dels serveis públics, impuls de la creació, la recerca i la gestió cultural i la seva capacitat   7. Els reptes de la cultura a l’era digital, avaluant l’adaptació del sector cultural, als canvis en els models tradicionals d’accés, ús, participació,  creació, producció i comercialització cultural, i els seus processos d’innovació i desenvolupament. 8. Les polítiques culturals públiques. Avaluar les prioritats, nous objectius i elements de canvi  del sector cultural a l’administració pública des d’una perspectiva integrada, analitzant les relacions amb altres àrees de l’administració pública, la seva dimensió social i sectorial, i  les relacions amb les institucions culturals privades i l’àmbit empresarial.

Categories
Activitats

Arrenca el Fòrum Cultura 2020 amb 8 eixos temàtics de debat

L’acte inaugural del Fòrum Cultura 2020, celebrat l’11 de desembre, va ser protagonitzat per una taula rodona/debat amb el títol de “Consum i accés a la cultura: crisi, canvis i transformacions”, i per la presentació dels objectius d’aquest, a càrrec de Jordi Pardo, vicepresident del Cercle de Cultura. El Fòrum Cultura 2020, és un projecte per reivindicar la centralitat de la cultura en l’agenda institucional, social i econòmica del país. El Cercle de Cultura està preparant l’organització del Fòrum Cultura 2020:  un procés de reflexió i debat sobre els reptes, les principals prioritats i elements de canvi en el món de la cultura, des de la perspectiva de les polítiques culturals públiques, les institucions privades, l’acció cultural comunitària i el seu valor en la construcció de ciutadania, l’activitat cultural del món empresarial i les organitzacions del tercer sector. En uns temps de canvi la cultura és un àmbit fonamental per a la construcció de ciutadania, cohesió social i convivència. La relació entre la dimensió social i econòmica de la cultura  és ara més crucial que mai, atès que interactua de forma decisiva en la configuració dels valors de la democràcia, la justícia i de les noves fórmules de creixement econòmic. Els treballs de planificació d’aquests projecte es van iniciar fa temps, i després d’aquest primer debat, s’anirà desplegant durant el proper any 2018. El Fòrum Cultura 2020 ha d’esdevenir un punt d’encontre obert a tothom,  aprofitant el  caràcter independent i plural de l’entitat que l’organitza, comptant especialment amb la participació del conjunt de les entitats culturals del país. El programa del Fòrum Cultura 2020 es desenvoluparà amb encontres  periòdics i un marc independent, plural i estable de debat, reflexió i participació dels sectors culturals, les institucions i organitzacions públiques i privades, el teixit associatiu i professional i el món empresarial, en un diàleg que situï a les persones com a protagonistes i destinataris finals del fet i de l’activitat cultural. Cada eix temàtic serà coordinat per un a persona experta, i serà debatut en dues sessions de treball a les que participarà una representació sectorial i d’especialistes, i elaborarà un document de síntesi amb les conclusions de la diagnosi, els principals reptes, i les prioritats i propostes d’actuació de cada grup de treball que seran compilada per un relator. Hi ha cinc elements de caràcter transversal que seran presents al guió de discussió de tots els eixos: El desenvolupament democràtic i polítiques de gènere; polítiques d’equitat; l’impacte digital;  accés a la cultura i creació d’audiències, i el valor de la cultura com a factor principal per a l’acció social comunitària. L’estructura dels debats s’organitza amb 8 eixos temàtics: 1. La creació artística, analitzant entre d’altres aspectes, les relacions entre el sistema de formació, condicions i perspectives dels creadors i la seva relació amb l’àmbit públic i privat. 2. Cultura i Educació, valorant les relacions en la creació d’hàbits d’accés, pràctica i consum cultural, la construcció de ciutadania, i la creació i desenvolupament d’audiències. 3. Cultura i Economia. Les relacions entre l’activitat cultural i l’economia i la capacitat de crear valor i competitivitat. Els reptes, prioritats i oportunitats de les relacions de la cultura amb l’economia en el marc d’una visió integrada i de desenvolupament estratègic de Catalunya. 4. Equipaments culturals, considerant el model organitzatiu, el seu finançament i les seves funcions en el desenvolupament de les polítiques públiques, i valorant les relacions, sinergies i distàncies entre els equipaments públics i privats. 5. Barcelona-Catalunya i la seva relació territorial i de projecció internacional, dedicat a analitzar l’estructura, equilibri territorial i organització de les infraestructures, serveis i àrees de creació i producció i la seva capacitat d’actuar com un sistema integrat amb capacitat de projecció internacional de l’activitat, la creació i la producció cultural de Catalunya.  6. El finançament del sistema cultural, valorant el marc normatiu a l’àmbit públic i privat, i la seva adequació amb els reptes en els àmbits de prestació dels serveis públics, impuls de la creació, la recerca i la gestió cultural i la seva capacitat   7. Els reptes de la cultura a l’era digital, avaluant l’adaptació del sector cultural, als canvis en els models tradicionals d’accés, ús, participació,  creació, producció i comercialització cultural, i els seus processos d’innovació i desenvolupament. 8. Les polítiques culturals públiques. Avaluar les prioritats, nous objectius i elements de canvi  del sector cultural a l’administració pública des d’una perspectiva integrada, analitzant les relacions amb altres àrees de l’administració pública, la seva dimensió social i sectorial, i  les relacions amb les institucions culturals privades i l’àmbit empresarial.

Categories
Activitats

Dilluns 11: primer debat-taula rodona del Fòrum Cultura 2020 “Consum i accés a la cultura: crisi, canvis i transformacions”

El proper dilluns, 11 de desembre, a les 18h., a la sala d’actes del Cercle d’Economia (C/ Provença, 298, de Barcelona) tindrà lloc el primer debat del Fòrum Cultura 2020, que està organitzat amb la col·laboració de la Fundació Cercle d’Economia, obert a tots els socis i persones interessades. L’acte s’iniciarà amb la presentació a càrrec de Jordi Pardo del programa general d’activitats del Cercle de Cultura per a 2018-2019, i a continuació se celebrarà el primer debat del Fòrum Cultura 2020 amb la taula rodona: “Consum i accés a la cultura: crisi, canvis i transformacions”, amb la participació de Francesc Escribano, vicepresident de Televisió de PROA i director de Minoria Absoluta; Albert Guijarro, director del Festival Primavera Sound; Daniel Martínez, president del Grup FOCUS; Dolors Ricart, sotsdirectora-gerent de la Fundació Joan Miró; Carlos Duran, director de la Galeria Senda i del LOOP Barcelona; i Joan Sala, Director de l’Editorial Comanegra. L’acte serà moderat per Fèlix Riera. Els dos punts principals del debat /taula rodona seran: Demanda i accés a la cultura: evolució i efectes de la crisi Canvis estructurals i nous criteris i prioritats d’actuació Al llarg de l’any 2018, en el marc del Fòrum Cultura 2020, amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, es desenvoluparan una sèrie de debats amb la participació de representants del sector entorn els següents eixos de debat: creació artística; cultura i educació; equipaments culturals; cultura i economia; Barcelona i Catalunya (Territori i projecció internacional); el finançament del sistema cultural; reptes de la cultura a l’era digital; i polítiques culturals públiques. El Fòrum Cultura 2020 ha estat elaborat per una comissió formada per Jordi Pardo, Ezequiel Baró, Lluís Bonet, Esteve León i Vinyet Panyella, entre d’altres persones que han realitzat aportacions al projecte. Per tal de participar a l’acte, us preguem confirmació d’assistència mitjançant el següent correu electrònic: secretaria@cercledecultura.org  

Categories
Notícies

1.000 espirals sonores i universals

“D’ONES: (R)evolució de les dones en la música”,  protagonitzada per 1.000 artistes femenines dels Països Catalans al llarg del darrer segle a través de composicions, cançons i videoclips, és una gran exposició comissariada pel grup Enderrock, que es pot visitar al Palau Robert fins l’abril de l’any vinent. La directora de redacció de la revista capçalera del grup editorial, Helena Morén Alegret reflexiona -al text que podreu llegir tot seguit i que publiquem en exclusiva- sobre la importància de donar visibilitat a la creació i interpretació musical femenina i normalitzi el (re)coneixement del seu paper cabdal en la nostra cultura. En un futur més o menys proper transcendirem la distinció femení-masculí, però el fet és que fins fa ben poc (i encara avui a molts llocs) era una opinió estesa que les dones que exercien l’ofici d’artista ho feien com un passatemps fins casar-se o que les seves limitades dots només els permetien reproduir les obres dels genis masculins o fins i tot que només les que eren filles o germanes seves tenien garantida certa projecció (i en el millor dels casos). Per a la societat elles no podien crear res de nou que no fos el que podia néixer dels seus ventres; però lluny de situar la gestació musical en un tret natural, l’exposició D’ONES a través de mil veus femenines vol transmetre aquell fil del saber que s’ha perdut massa en el pou de la història. Perquè no és fins que apareixen estudis de gènere que comencen a deixar emprempta (tot just als anys noranta del segle XX) i se sap recuperar i fer-les emergir en nacions que es construeixen sobre valors democràtics. Les dones sovint han passat a la història com a éssers anònims. D’ONES és un exercici de visibilitat i audició d’algunes de la veus que tantes vegades han estat minimitzades i que avui, si no s’hagués posat el focus, resultarien inaudibles en la selva sonora global. D’ONES aposta doncs per una nova cultura que normalitzi la inclusió de veus femenines al seu corpus i cannon musicals. I el recorregut proposat reprodueix molts viatges interiors (a les ments o les cases), per tradició oral o mecanitzada, perquè vibrin i ressonin als visitants. Un esperit femení que fa vessar la música de D’ONES d’un segle, distribuïdes en gèneres musicals: Cançons de bressol i infantils, Folkloristes i tradició oral, Clàssica i òpera, Músiques d’arrel popular, Poesia musicada, Cançó d’autora, Jazz i blues, Rock’n’punk, Pop i Músiques urbanes. Totes hi ressonen al cartell de l’exposició a través d’un símbol tan ancestral com l’espiral que vol simbolitzar l’acte de creació. Una revolució quantitativa de veus, aquest miler, que es llegeix i desenvolupa de manera evolutiva; com els colors donen forma i fan visibles contexts no visibles, així els diferents gèneres musicals presents al Palau Robert de Barcelona fan emergir les diverses veus de les dones de l’últim segle. Aquí les ones sonores de les dones es fan escoltar i generen imatges per a tots els gustos: els coixins en el bressol, les partitures del Cançoner Popular de Catalunya, la sala color bordeus amb objectes icònics de la clàssica (de l’original de l’òpera Schiava i Regina  de Lluïsa Casagemas a un dels grammy d’Alicia de Larrocha), el terrat que respira les músiques populars que s’escoltaven pels celoberts de les cases, l’habitació de la creació de la veu pròpia i la poesia, el despertar feminista de l’emblemàtic vinil Dones, flors i violes (1980) per a una nova cançó d’autora, el club de jazz que ve del blues i se’n va al soul, l’escenari del rock que esclata al punk, la discoteca i els videoclips del pop que són espectacle, l’asfalt i les noves tecnologies de les músiques urbanes que dibuixen noves tendències. D’ONES va més enllà de l’omnipresent pla físic del cos de dona i el visitant es pot endinsar per elevar-se en el seu pla mental musical, que ja no és un vedat només dels homes. A D’ONES la realitat esdevé lliure d’obstacles i de prejudicis i es pot obtenir la visió elevada que mereix tothom, amb la paritat com a fita. L’exposició vol restituir la veu silenciada o no prou estesa d’aquelles dones que han tingut, tenen i tindran un paper en la transformació de la música als Països Catalans, alhora que prescriu l’evolució de sonoritats predominants d’una manera experiencial. Tot per un reconeixement sobretot a les dones que han liderat projectes i formacions en els últims cent anys, i les que han obert escletxes i camins. El solc que resta dibuixat va de la folklorista Palmira Jaquetti a la cantant Dàmaris Gelabert. De la veu de Miquela Lladó a la de Maria Arnal, o de Maria del Mar Bonet a Bikimel, passant per Meritxell Gené o Sílvia Pérez Cruz. També col·lectius han tingut un bon bullidor de propostes, no només les més conegudes cinc jutgesses dels Setze Jutges, també les glosaires de Cor de Carxofa o la colla de veus i instrumentistes sorgides de la Sant Andreu Jazz Band. Noms traduïts en 1000 cançons que remouen consciències quan es tracta de Nova Cançó i moviment feminista, com les pioneres Guillermina Motta o Marina Rossell, però també dones que tracen una trajectòria de tota una vida com Núria Feliu (intèrpret) o Anna Bofill (compositora i arquitecta). Dones empoderades com Marinah (Ojos de Brujo) o Amparo Sánchez (Amparanoia) obren pas a les veus més joves d’Ivette Nadal, Núria Graham, Andrea Motis, Judit Neddermann, Joana Serrat o Bad Gyal. La música és el llenguatge universal per excel·lència, D’ONES desitja que elles acabin sent-ho també: universals.

Categories
Opinió

Salvar la cultura del naufragi

Xavier Marcé expressa la seva preocupació per l’impacte del complex procés polític en la cultura, tot advertint que “d’aquesta revolta que vivim a Catalunya en pot sortir qualsevol cosa, però n’hi ha una que ens hauria de conjurar a tots plegats, i és salvaguardar la cultura”. Marcé defensa la necessitat primordial del “manteniment dels hàbits culturals dels catalans”. Adreçant-se als professionals i creadors del sector,  Xavier Marcé reclama “que la cultura, el pensament i l’art hi diguin la seva en aquest procés duríssim és imprescindible. Ha estat així en aquells moments de la història en què els canvis han significat una transformació valuosa de la societat”. Podeu llegir l’article íntegre publicat al diari ARA des d’aquest enllaç: https://www.ara.cat/opinio/Salvar-cultura-del-naufragi_0_1901209873.html

Categories
Opinió

Prometeu HD – 2.0

“-What is the use of a book,” thought Alice, “without pictures or conversations?” – Lewis Carroll – Alice in Wonderland. Tot just abans de la seva vertiginosa caiguda per la llodriguera que l’ha de conduir inexorablement al capgirat País de les Meravelles, la nena Alícia de Carroll s’avorreix com una ostra asseguda a la vora del riu amb la seva germana gran que està molt concentrada en la lectura d’un llibre feixuc, un totxo d’aquells sense “imatges ni conversa”. Al meu entendre, Charles Lutwidge Dodgson (Lewis Carroll), matemàtic i escriptor, gran aficionat a la fotografia i agut observador dels infants, va saber copsar molt bé que, paral·lelament a l’experiència del caminar o del parlar, l’ADN cultural de les persones neix i es forma molt aviat en la vida i es composa en aquella edat tant tendre principalment d’imatges i de sons. La paraula i l’escriptura vindran més tard a posar mots a l’experiència, a organitzar el discurs, a introduir-hi la racionalitat i, amb una mica de sort, acabar  d’estructurar el coneixement i el relat: dotant-nos d’una  biografia, en resum. L’autor d’Alícia morí l’any 1898: feia doncs ben poc que s’havia inventat el cinema; el fantàstic i disputat invent que hauria de portar les societats i les cultures del món llodriguera avall fins al País Digital de les Meravelles actual, on es fertilitzen, es gesten, es distribueixen, es gaudeixen, es nodreixen, es desenvolupen, es perverteixen, es moren, s’enterren i reneixen en un magma movent en transformació constant els fenòmens culturals d’abast mundial que malden per a definir i expressar les essències i afaiçonar les mentalitats del segle. Poc podia doncs imaginar Carroll que 100 anys més tard Alícia, ajaçada a la vora del riu, ja no s’avorreix gens, capficada com està en els jocs o pel·lícules o web-sèries del seu mòbil o tauleta, immersa fins i tot en un món 3D gràcies a les seves ulleres de realitat virtual. Alícia ja no veu passar pel seu costat el conill blanc que fa tard ni sent el tic-tac del seu rellotge desproporcionat. Ja fa una bona estona que ella vagareja entusiasmada i absorta, sola o virtualment acompanyada, pel seu particular país meravellós. L’alfabetització primera dels infants avui dia, i també de manera fonamental la que més tard i en solució de continuïtat al llarg de la vida desenvolupen els adults, és audiovisual. Es un fet encara no massa reconegut potser a les escoles: no s’ensenya encara per regla general a analitzar en profunditat les imatges en moviment, encara menys a descodificar-les en un conjunt morfològic i sintàctic coherent. Tard o d’hora haurem d’acceptar plenament que ser capaços d’analitzar a fons Viridiana  o El Verdugo és tan important a l’hora d’establir els paràmetres d’escolarització d’un individu com saber llegir El Quixot o La Plaça del Diamant. La història explica tanmateix que si bé Colom topà amb Amèrica l’any 1492, es trigaria més d’un segle a incloure el continent en els mapes i globus terraqui de les principals Universitats d’Europa. Agradi o no, el nostre consum cultural principal és audiovisual. La nostra font primera de coneixement i d’informació també. De manera aclaparadora, és justament el que veiem a la pantalla que constitueix l’espurna que ens porta a veure tal exposició, tal obra de teatre, tal concert, tal museu i sí, també de manera auto-referencial, tal altre producció audiovisual: la capacitat transmèdia de l’audiovisual, gràcies a les seves possibilitats tecnològiques actuals tant pel que fa a la producció com al consum, semblaria infinita. I és també per aquesta raó que, al meu entendre, l’audiovisual, a part d’haver-se convertit ja en el mitjà de difusió cultural per excel·lència de les societats occidentals, funciona cada vegada més com el principal instrument de diàleg entre l’artista i el públic, en detriment de la crítica especialitzada escrita en revistes i diaris. Qualsevol dels formats audiovisuals dramàtics, documentals o de reportatge, de video-art, etc. que el creador desitgi cultivar, aquests li permeten efectivament de comunicar-se directament i d’establir un diàleg amb el seu públic; diàleg  que, d’efectuar-se des de les xarxes socials, es pot portar a terme fins i tot a temps real! D’altra banda, cal remarcar també aquí que l’audiovisual s’utilitza cada cop més en totes les disciplines com a instrument intern del propi creador per tal de monitoritzar, entendre i estructurar la evolució del seu procés creatiu. La revolució digital i tecnològica actual possibiliten, al voltant de l’audiovisual entès en el seu sentit més eclèctic i que domina amb escreix els continguts a la xarxa, una infinitat de manifestacions culturals amb una gran capacitat de pol·linització que traspassa classes socials, grups generacionals i fronteres com no s’havia vist al món des de la invenció de la impremta de Gutenberg: en la mesura en que facilita el diàleg i multiplica exponencialment a les xarxes les possibilitats de difusió de l’obra del creador, com hem explicat anteriorment, però també gràcies a la promesa implícita per a cadascú de nosaltres que suposa el oferir-nos la oportunitat de fer de creadors de les nostres pròpies fantasies: creadors accidentals, eventuals o fins i tot amb una ferma vocació professional, això no importa! Efectivament resulta relativament assequible avui dia fer-se amb una càmera digital HD, un bon programa d’edició d’imatge i so i produir les nostres pròpies produccions audiovisuals que es poden difondre amb facilitat a tot el món a la xarxa. La democratització dels mitjans fa de tots nosaltres creadors en potència i això dinamitza encara més el diàleg creador/públic del que parlàvem més amunt. Aquest fenomen es palpable de manera notòria i a gran escala en les gegantines manifestacions culturals i globals transmèdia d’origen anglosaxó que no podem defugir, tan universal és el seu abast, com per exemple la franquícia de Star Wars: creadors i fan base o seguidors estan en constant dialèctica internáutica sobre la evolució de la saga fins i tot en els detalls més ínfims (incloent-hi moltes vegades apassionades discussions sobre el cast i fins i tot aspectes capitals com el cànon oficial, l’autoria del director o del guionista d’un dels episodis de la franquícia, etc.). La saga adquireix vida pròpia i es fa entre tots. El mateix es pot donar a petita escala, i per a grups més reduïts i/o més especialitzats. L’audiovisual ha permès doncs, a partir d’Internet i de la digitalització, la democratització radical dels mitjans de producció alhora que ha afavorit com mai la diàspora global de continguts i manifestacions culturals transmèdia, potenciant la creació, cada vegada més col·lectiva, de cosmovisions balzaquianes d’abast universal que s’expressen de manera diversa i específica alhora en el sector del llibre, del còmic, de les arts visuals, de la música, de l’espectacle en viu, etc., en els múltiples aparadors del nostre Parnàs contemporani on tots i cadascú podem ser cridats a ser poetes, i d’una radical diversitat com Philip K. Dick i Ridley Scott ja profetitzaven a Blade Runner; diversitat i radicalitat que obliga a diversificar pantalles i continguts i a inventar nous i agosarats models de negoci cultural. Tota aquesta activitat frenètica i la colossal energia social i financera que se’n deriva també suposa un repte extraordinari per a l’artista i creador individual que pot veure com la seva autoria individual es fa fugissera com la sorra escolant-se entre els dits de la mà, i per també a les cultures minoritàries, que han de maldar més que mai per a fer sentir la seva veu al mig d’aquest concert pantagruèlic alhora que es veuen obligades a reforçar activament els trets originals i únics que distingeixen la seva veu de les demés. Però aquesta ja seria una altra història… Ferran Audí