Logotip Cercle de Cultura

Autor: admin

Categories
Opinió

Llibertat intel·lectual: sí al “malgrat”, no al “però”

El 1956, Bette Davis interpretava a “Storm Center” -“Enmig de la tempesta”- a la bibliotecària Alicia Hull. L’Alicia era la típica bibliotecària d’una petita localitat dels Estats Units d’Amèrica: treballadora, professional respectada, amant de la seva feina i estimada per tothom. Un dia el ple municipal li demana de retirar un llibre sobre el somni comunista atès que han rebut cartes de ciutadans queixant-se per la presència d’aquest títol a la biblioteca pública. Molt sibil·linament, el ple municipal li ofereix de construir l’ala infantil de la biblioteca a canvi d’aquest petit “favor”. Si bé a contracor, l’Alicia accepta fer-ho, més tard se’n desdiu i es nega a retirar el llibre de la biblioteca. La turmenta esclata. 1956, Estats Units d’Amèrica, anticomunisme, maccarthisme, el context ideal per situar la possibilitat d’exercir la censura en els fons d’una biblioteca pública.  França, 1990, el Front National de Jean-Marie Le Pen guanya les eleccions municipals en algunes ciutats i els bibliotecaris denuncien que s’estan deixant de rebre els diaris habituals substituïts per d’altres de clara ideologia ultradretana. La llibertat intel·lectual és el bé més preuat per als bibliotecaris. És la suma de la llibertat d’expressió i la llibertat d’accés a la informació, de què serveixen l’una sense l’altra? La censura, de qualsevol tipus, és l’enemic a batre i malauradament la censura pot adoptar les més distintes formes. Aquests darrers mesos he constatat com des de la xarxa s’interpel·lava les biblioteques públiques per tenir aquest o aquell llibre. Des de la persona que ens critica per tenir el llibre infantil “L’abecedari de la independència” fins el que ens demana de cancel·lar les subscripcions a diaris com “El País” “El Periódico” o “La Razón”. Les crítiques sobre suposats llibres “inadequats” transcendeixen la vesant política. No fa gaire, un article publicat en una revista acadèmica qüestionava que tinguéssim llibres sobre homeopatia i poc més que ens acusava de ser un perill per a la salut pública. Tampoc li agradava a un pare que tinguéssim un document sobre educació segregada (educació diferenciada per als seus defensors) i a un altre que la seva filla trobés un llibre de “coses de nenes” (segons el mateix llibre). Certament són casos puntuals i estic segur que la majoria de la ciutadania entén perfectament què és una biblioteca pública, però no està de més recordar-ho. La biblioteca pública no és el reflex de la nostra ideologia o moral particular o majoritària del moment. La biblioteca pública no és sorda ni cega i talment com se li demana a la ràdio i a la televisió pública, també es fa ressò de les diferents opinions que sobre un tema existeix. Sovint sentim que sí que estem d’acord amb la llibertat d’expressió, però… (ai làs l’adversativa que diria en Cuní). En realitat la preposició que emprem és “malgrat”, de manera que malgrat que no estem d’acord amb una idea concreta a títol particular en donem accés per a que la ciutadania es faci ella la seva pròpia idea sobre aquell tema. La llibertat intel·lectual és una suma de “malgrat”, no de “però”. Josep Vives i Gràcia. Bibliotecari-Documentalista

Categories
Opinió

Calen més empresaris culturals

El pes real d’una cultura es mesura pel nombre de persones que la consumeixen o que la practiquen, és a dir llibres que es llegeixen, persones que van al teatre o al cinema, museus que s’omplen o simplement tallers de pintura als centres cívics plens d’artistes amateurs. Les rareses, tot i poder ser extraordinàries no són altra cosa que excepcions sobre les quals no es pot fonamentar un sistema sòlid i sostenible. Ser minoritari no significa tenir poc públic sinó únicament tenir menys públic, la qual cosa és perfectament coherent amb les dinàmiques de pluralitat i diversitat de tota realitat cultural. La dansa ven menys entrades que el rock and roll, però dins de la dansa hi ha artistes consolidats, com dins el rock els hi ha de maleïts. Un model anòmal és aquell que ofereix constantment molta més activitat de la qual es demanda i aquest model és doblement anòmal quan aquest diferencial es sosté únicament amb fons públics. Un artista pot rebre subvencions per produir els seus espectacles, fins i tot no ha de ser imprescindible que recuperi aquestes inversions a fons perdut a taquilla. El inquietant és que no aconsegueixi mantenir, en l’explotació dels seus projectes, ocupacions rellevants que tinguin una relació equilibrada amb el cost de les seves produccions. Quan això passa repetidament les polítiques culturals públiques són ineficients i en última instància injustes. Si acceptem aquests principis bàsics d’orientació cultural, hauríem de preguntar perquè fracassen tants projectes a Catalunya i la resposta és molt simple: no tenim empresaris culturals o com a mínim hi ha molt pocs. Un empresari és essencialment un mediador entre un producte i els seus potencials consumidors, una persona que entén que la publicitat és una inversió i no una despesa, un constructor de relacions entre artistes i públics, algú que mesura les expectatives, minimitza els riscos i optimitza els resultats. A Catalunya hi ha una quantitat enorme d’artistes que fan funcions d’empresari cultural i que viuen enamorats dels seus projectes, però en realitat l’empresari entès com una figura amb personalitat i funcions pròpies no existeix i quan apareix tendim a demonitzar convertint-lo en sospitós d’abús comercial i enriquiment indegut. Així li va a la dansa o al cinema. Millor li va a la música en viu o al teatre, sempre al rebuf d’un mercat global genuí que no funciona digitalment i els mercats locals no estan controlats per grans multinacionals. La dansa és un cas paradigmàtic. Després d’anys d’importants subvencions (sempre insuficients malgrat tot) no ha aparegut cap espai privat estable que la programi. Hi ha una bella excepció: la sala Hiroshima, però es tracta d’un local relativament petit i amb una programació estacional. A la música li va millor però tampoc és per tirar coets, perquè no sobren els locals amb música en directe i les normatives municipals que haurien afavorir-la no existeixen. L’empresari cultural arrisca els seus diners amb l’objectiu de guanyar més i això en la cultura no està ben vist, encara que si ho aconsegueix l’artista tots ho vegem com una cosa perfectament normal. El cas del cinema és tràgic. Tenim una quota de pantalla del 2 per cent, que millora si comptabilitzem les coproduccions amb empreses espanyoles encara que això ens obligui a plantejar quina és l’autèntica definició de producció cinematogràfica catalana. Molts empresaris de cinema catalans produeixen i dirigeixen les seves pròpies pel·lícules i evidentment el rigor tècnic amb què s’afronta la comercialització deixa molt a desitjar. També és habitual confondre la figura del gestor cultural amb la de l’empresari i no són el mateix. A Catalunya el gestor cultural s’ha format per treballar en el sector públic cosa que queda clara per poc que repassem els plans curriculars dels múltiples màsters i postgraus que ofereix el mercat. Fins i tot en escoles de negocis tan famoses com ESADE enfoquen els seus cursos de gestió cultural a l’ombra de l’administració que, d’altra banda, ha estat el seu principal client. El sector cultural català necessita empresaris capaços d’ampliar la demanda cultural, de seduir nous públics i crear escenaris per al consum perdent-li el por al mercat i als seus condicionants. El necessiten els nostres creadors i productors de la mateixa manera que ho necessita el públic, tant el local com el que ens visita de vacances o en fires i congressos. Article de Xavier Marcé publicat a Economia Digital: https://ideas.economiadigital.es/xavier-marce/xavier-marce-hacen-falta-mas-empresarios-culturales_539927_102.html  

Categories
Opinió

Cultura popular

Xavier Marcé, en un article publicat a recentment, defensa la cultura popular, tant com espai de creació, com a motor de les indústries creatives i com a productes culturals que esdevenen propietat pública, “la qual cosa ens apropa a un dels mites més perseguits de la cultura: com fer-la esdevenir propietat de tothom”. En aquest sentit, afegeix que “la cultura popular és el vagó de cua de la cultura, un immens purgatori on l’art roman llargs períodes a l’espera que un acadèmic, un crític, o qualsevol analista de prestigi aconsegueixi desembullar les claus del misteri i establir un consens sòlid que decanti cada peça cap al cel o l’infern; o quedi al purgatori indefinidament que en última instància és una manera bonica de romandre en la història sense judicis de valor afegits.” Marcé afirma que “cal reivindicar la cultura popular perquè funciona sola i generalment és sostenible, bé sigui perquè sorgeix d’expressions ancestrals i es transforma en matèria de consum massiu, bé sigui perquè aconsegueix consensos repetits d’audiència i consolida en la memòria col·lectiva.” L’article finalitza amb a reflexió que “mirar la cultura popular de reüll és un greu error de percepció. Com substrat cultural permet que alguns artistes la sublimen i creuen autèntiques obres singulars i permet al seu torn que multituds senceres s’interessin per la cultura i tot sense saber-ho, el que fet i fet és una digna manera d’ocupar el temps.” Podeu llegir l’article íntegre des d’aquest enllaç: https://ideas.economiadigital.es/analisis-politico-y-social/xavier-marce-cultura-popular_536390_102.html

Categories
Notícies

El Cercle de Cultura envers els recents brots de censura

La moderna societat de la comunicació s’articula sobre dos principis de comuna acceptació que vénen determinats per les potencialitats a les quals ens aboquen els avenços tecnològics: la primera és la capacitat universal d’accés a la informació; la segona és la democratització dels mitjans de comunicació. Aquests dos elements configuren un profund canvi en l’estructuració del pensament i en la generació de corrents d’opinió. Les potencialitats democràtiques d’aquest procés són òbvies i els perills conjunturals; en la mesura que la seva normalització generarà nous mecanismes de control i prescripció. No té sentit, doncs, qüestionar la vigència de les modernes xarxes de comunicació amb els paràmetres propis dels mitjans pre-digitals. És per això que cal reivindicar, assumint les possibles contradiccions implícites a tot moment de trànsit, la llibertat d’expressar, sense censura de cap tipus, tota aquella opinió que posi de manifest una determinada visió de la societat, bé sigui la que es concreta en realitats fefaents o aquella que hom desitja en els seus legítims imaginaris sociopolítics o culturals Els límits de la llibertat d’expressió no poden ser altres que els que suposin els delictes convenientment tipificats al codi penal, la major part dels quals no haurien de ser arbitrats sense l’existència d’un requeriment privat per part d’aquells que consideressin lesionats els seus legítims drets. En virtut d’un principi superior que amplia i democratitza el dret a la informació i el privilegi de la opinió, l’Estat hauria de restringir les seves actuacions en el debat sobre la llibertat d’expressió justament per evitar la seva manipulació. Les conseqüències d’aquesta repetida intromissió de l’Estat en un espai en evolució tecnològica i democràtica fomenten un problema major que hauria de ser motiu de profunda reflexió a la nostra societat actual: la proliferació de retencions personals a la lliure expressió en forma d’autocensura, la qual cosa és una manifesta manera d’empobrir la nostra societat. Des del Cercle de Cultura considerem inacceptables i desafortunats els brots repetits de censura que s’observen a l’Espanya democràtica del segle XXI; impropis d’una societat tolerant i madura les sentències que s’han resolt envers manifestacions de lliure expressió associades a continguts artístics i culturals i altament perillosos els missatges que inciten als nostres artistes i intel·lectuals a reflexionar el pes exacte de cadascuna de les seves paraules abans de dir-les o posar-les negre sobre blanc per tal d’evitar una possible querella judicial. Amb independència de l’opinió personal que pugui generar a cadascun dels nostres associats les paraules, fotografies, articles o cançons censurades o condemnades, la nostra és una societat que ha lluitat sense treva per tal d’assegurar que els seus autors poguessin expressar-se amb llibertat. I aquesta no pot ser en cap cas una lluita que tingui marxa enrere.

Categories
Opinió

Cap a les polítiques culturals del bé comú?

Nicolás Barbieri, professor de la UAB i investigador a l’Institut de Govern i Polítiques Públiques, analitza les polítiques culturals de diversos governs municipals  de l’Estat espanyol(Barcelona, Saragossa, Madrid, La Corunya i Santiago de Compostel·la principalment ) que comparteixen la denominació “d’ajuntaments del canvi”, aportant un seguit de reflexions sobre dues relacions clau: entre allò que és de titularitat pública i allò que forma part del bé comú, i entre la mateixa cultura i la política a l’article ““Políticas culturales en los ayuntamientos del cambio. ¿Hacia unas políticas públicas de lo común”. A l’hora de presentar l’estat de la qüestió, Barbieri afirma que “a l’agenda de les polítiques culturals, l’equitat continua sense ocupar un lloc central”, és a dir tot allò que afecta “l’accés, la participació, la creació o la producció cultural”.  En aquest sentit, qüestiona l’escassa vinculació “entre les polítiques culturals de intervenció territorial (és a dir sobre les mateixes ciutats i els seus barris) i les polítiques educatives”, i conclou que “en termes generals, les polítiques culturals no ocupen un lloc central a les estratègies de transformació urbana i econòmica del nou municipalisme”. L’investigador convida a pensar la cultura com a part dels béns comuns de la ciutadania i no només de la part dels recursos, sinó també de “les maneres col·lectives de gestionar-los”. En aquest sentit, diferencia la gestió pública – de l’administració municipal- de la gestió comunitària, per afirmar que aquesta no s’ha pas generalitzat als equipaments culturals en aquestes ciutats; sinó que hi ha hagut només “projectes puntuals”. Pel que fa als actors públics i privats que han de participar en la definició d’aquestes polítiques, Nicolás Barbieri analitza alguns exemples on s’ha incorporat la ciutadania interessada al costat dels agents professionals del sector. Així mateix, apunta la importància de les mateixes estructures internes de les institucions que intervenen en les polítiques culturals com a factors de resistència al canvi o com a facilitadors d’aquest segons com hi intervinguin. Davant d’això, el professor Barbieri apunta que aquests governs locals han intentat qüestionar algunes idees fins ara molt establertes: l’assimilació entre problemes sectorials dels professionals i els problemes culturals públics; el vincle entre polítiques culturals i polítiques de competitivitat urbanística, o la mateixa visió restringida de l’accés a la cultura. A tall de conclusions, Barbieri apunta a la necessitat de treballar la “hibridació” entre allò que el sector públic de la cultura i allò que és comú, on intervé o pot intervenir directament el conjunt de la ciutadania.  Una altra conclusió és la de la necessitat que “reconèixer la centralitat de la política per a les polítiques culturals implica el posar al centre de l’agenda (del govern local) valors com l’equitat o la justícia social”. Com a tercera qüestió, molt vinculada a aquesta, assenyala que l’objectiu és el de desenvolupar polítiques públiques que concebin la cultura com a part del bé comú”, cosa que implicaria fer efectiu el dret de les comunitats a accedir a la gestió dels recursos implicats i a les mateixes normes que els regulen; cosa que afectaria àmbits clau com les polítiques educatives o la mateixa economia de la cultura. Finalment, Nicolás Barbieri fa una crida a la necessitat d’avaluar de forma rigorosa “el valor públic dels programes i accions desplegades” pels ajuntaments, que contribueixi a l’acció de la política cultural del món local. Podeu llegir el text íntegre del seu article “Políticas culturales en los ayuntamientos del cambio. ¿Hacia unas políticas públicas de lo común”, publicat a la revista Periférica, des d’aquest enllaç: revistas.uca.es/index.php/periferica/article/download/4199/3873

Categories
Notícies

Neix Divulcat, portal de divulgació científica en català

Josep Maria Vinyes, editor d’Enciclopèdia Catalana ens presenta el nou portal de divulgació científica Divulcat. Un web que vol acostar la cultura científica al conjunt de la ciutadania, obert a la participació de “tots els científics dels Països Catalans, de qualsevol branca del coneixement: des de les ciències experimentals i tecnològiques a les ciències socials i humanes”. Aquest mes de febrer s’ha presentat Divulcat (www.divulcat.cat), un portal digital de divulgació científica en català. La ciència, la tecnologia i la innovació ens permeten viure més temps i millor i, tan important com això, alimenten el nostre esperit. Divulcat neix a fi de pal·liar la distància entre ciència i coneixement públic i ha estat creat mitjançant la col·laboració sinèrgica entre dos grans actors: els científics i Enciclopèdia Catalana. Pel que fa al món científic, a hores d’ara, a Catalunya, li manca una estratègia clara envers la divulgació científica, tot i tenir grans científics que s’han implicat puntualment en obres divulgatives de les seves respectives àrees d’investigació. D’altra banda, les institucions cada vegada més demanen als científics una major implicació en la divulgació de la seva recerca. I quins científics poden participar en el projecte? Tots els científics dels Països Catalans són convidats a participar-hi, de qualsevol branca del coneixement: des de les ciències experimentals i tecnològiques a les ciències socials i humanes. En el moment de l’arrencada del projecte, Divulcat compta amb la participació de més de 30 científics i investigadors de notable significació acadèmica i professional. Divulcat és un blog de blogs, on cada científic té el seu espai personal on pot publicar, en primera persona, les seves recerques, les seves experiències, els seus interessos, etc., amb la finalitat de fer-ne difusió. I ho pot fer amb total llibertat: de temàtica, d’extensió dels articles, de periodicitat, etc. Pel que fa a la llicència d’ús dels materials que hi exposa, aquesta és determinada cada vegada pel propi autor: des del copyright a les diverses fórmules del Creative Commons. Quant a Enciclopèdia, la promoció de la cultura catalana forma part del seu objectiu fundacional. I l’entorn digital és un mitjà idoni per a la difusió del coneixement. L’editorial coordina el projecte i proporciona als científics la plataforma tecnològica, ajut en l’edició dels textos i la correcció del català, amb qualsevol de les variants dialectals, i fa difusió dels articles a les xarxes socials i al portal www.enciclopedia.cat . Divulcat és, sobretot, un projecte. Un projecte que s’anirà enriquint progressivament amb noves eines i propostes de divulgació científica. Un primer exemple el vam tenir amb la presentació del projecte, la xerrada-col·loqui “La cerca de vida en altres planetes”, a cura de Josep M. Trigo (director científic del projecte), David Bueno i Xavier Duran.

Categories
Notícies

L’obra mestra de Fabra

Jordi Llavina reflexiona sobre la importància de la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra, juntament amb altres grans obres com el diccionari de Català-valencià-balear d’Alcover-Moll o l’Onomasticon Cataloniae de Joan Coromines. L’escriptor subratlla que aquesta gramàtica “representa un símbol rotund: ell és qui es va encarregar de convertir una llengua antiga i rica que patia el desori de qualsevol llengua no reglada en una de moderna, hàbil per a l’estudi de qualsevol matèria”. Llavina assenyala que “m’ha vingut de gust consignar el nom d’aquests tres homenots a propòsit de l’Any Fabra, que celebrarem enguany, i que té com a comissari el professor Jordi Ginebra. Aquest 2018 fa 150 anys que va néixer el Mestre, 70 que va morir i també en fa exactament cent que va publicar la Gramàtica catalana (el 1918), que encara és la base de la nostra gramàtica normativa. No podem dir, esclar, que gràcies a Pompeu Fabra comença l’estudi de la llengua: Alcover -amb qui, per cert, el barceloní no va tenir una relació gaire fluida-és anterior. Però sí que Pompeu Fabra representa un símbol rotund: ell és qui es va encarregar de convertir una llengua antiga i rica que patia el desori de qualsevol llengua no reglada en una de moderna, hàbil per a l’estudi de qualsevol matèria. No debades el senyor Pompeu ha estat considerat el seny ordenador de la llengua catalana.” L’escriptor afegeix que “el DGLC és un llibre de llibres. I podríem dir que inclou tota la resta de títols i de textos, escrits o per escriure: llibres de poemes, de memòries, manuals d’instruccions, obres de teatre, novel·les, assajos, prospectes… I això és així perquè un diccionari de definicions, conservant les paraules de la llengua, conté, en germen, tots els llibres possibles, tots els textos imaginables. Quan aquest es va publicar, l’any 1932, molts escriptors el van rebre com una autèntica benedicció. El meu exemplar n’és la vintena edició, de 1985. La primera, com s’acaba d’apuntar, era del 32. La segona, ben significativament, de 1954. Entremig es va produir, a Espanya, una guerra fratricida, els vencedors de la qual van encruelir-se, i de quina manera!, amb la llengua que aquest benaurat volum mirava de preservar (un destacament militar va destruir, malèvolament però vana, les planxes del diccionari). Perquè Fabra, molt més que Espriu, va viure per salvar-nos els mots! Podeu llegir l’artícle íntegre, publicat al diari ARA, des d’aquest enllaç: https://www.ara.cat/opinio/jordi-llavina-obra-mestra-pompeu-fabra_0_1964803504.html

Categories
Notícies

Sobre la cultura i felicitat compartides

La Dra. Nela Filimon, autora de “l’impacte de la cultura i el lleure sobre la felicitat dels espanyols”, reflexiona sobre la importància de l’accés a la cultura “com a font de felicitat intrínsecament individual i col·lectiva”. A l’hora de parlar sobre la felicitat, destacar la seva atemporalitat com a aspiració de l’esser humà, crec que és un dels punts de confluència de totes les opinions, sigui quin sigui l’àmbit d’estudi. Prova d’això és que ja des de l’antiga Grècia, molts filòsofs i pensadors han reflexionat i escrit sobre la felicitat. Un exemple molt conegut és la trobada entre el rei Cressus de Lidia i el savi Soló d’Atenes, fet relatat en el Llibre I (XXXI-XXXIII) d’Els Nous Llibres de la Història d’Heròdot, a on Soló deixa molt desconcertat al rei Cressus amb la seva resposta sobre la felicitat; no només que en Soló no el va considerar, al rei mateix, ni el primer, ni el segon entre els feliços, sinó que va relativitzar, d’una banda, la importància de la riquesa i, d’altra, va dir que per a ell, era important saber tot el recorregut de la vida d’una persona (fins i tot com acaba la seva vida) per poder jutjar si ha estat feliç o no. Aquest relat històric ens fa pensar sobre la dificultat que suposa definir la felicitat, mesurar-la i identificar tots els seus determinants. Així, per exemple, en els estudis sobre la felicitat sovint se sol utilitzar també el concepte de benestar subjectiu com a sinònim. Pel que fa els determinants de la felicitat, encara que el factor material sigui important, especialment en un sistema econòmicosocial com l’actual on el benestar es mesura generalment en termes de PIB (o renda) per càpita, s’ha demostrat que, a partir d’un cert nivell (com, per exemple, tenir les necessitats bàsiques cobertes), la renda ja no és garantia d’una major felicitat. Aquesta paradoxa, ha intensificat l’interès dels investigadors per identificar d’altres factors amb un impacte positiu sobre la felicitat i el benestar, com és el cas de la cultura i de l’oci. Anar al cinema i al teatre, veure la televisió, escoltar música, llegir llibres, anar a un concert, veure un espectacle esportiu, són algunes de les activitats incloses en l’enquesta del Baròmetre d’Opinió del Centre d’Investigacions Sociològiques (2014) que els espanyols valorem amb unes puntuacions mitjanes elevades (entre 7,29 i 7,5) en una escala de felicitat de zero (completament infeliç) a deu (completament feliç). Tot i que la manera més habitual de disposar de dades sobre els hàbits i pràctiques culturals de les persones sigui a través d’enquestes especialment dissenyades, cal mencionar el seu caràcter retrospectiu, al preguntar-nos sobre un període anterior al moment de l’entrevista. Des d’aquesta perspectiva, l’ús de les noves tecnologies, es fa cada vegada més patent a través d’Apps especialment dissenyades que permeten recollir dades en temps real i mesurar la felicitat també en temps real. Un exemple rellevant és l’estudi publicat per l’Arts Council of England l’any 2015, un estudi que destaca les activitats culturals (el teatre, la dansa i els concerts; cantar i actuar; les exhibicions, els museus i les biblioteques; escoltar música; llegir) entre les que tenen un major impacte sobre la felicitat. L’estudi aporta resultats interessants també sobre una dimensió menys analitzada de la cultura i de l‘oci, la seva dimensió social o compartida, i el seu impacte sobre la felicitat; els resultats han indicat, que el nivell mitja de felicitat és superior quan les activitats culturals són compartides. Aquesta tendència s’observa també en el cas d’Espanya, on, les dades han indicat una major proporció de persones que es perceben com més feliços quan fan les activitats culturals en companyia. L’estudi de l’Observatori és una primera incursió i s’emmarca en la línia d’investigació oposada a la visió merament individualista del benestar i de la felicitat, reivindicant la importància de l’accés a la cultura per a tots, de l’art urbà i de la cultura popular i de les tradicions locals, tan arrelades a Espanya i a molts països europeus, com a font de felicitat intrínsecament individual i col·lectiva. Podeu llegir “L’impacte de la cultura i el lleure sobre la felicitat dels espanyols” des d’aquest enllaç: https://observatoriosociallacaixa.org/ca/indicador/-/asset_publisher/ATai9MyKZiYq/content/el-impacto-de-la-cultura-y-el-ocio-en-la-felicidad-de-los-espanoles. L’article analitza sobre les dimensions individual i social de la felicitat, tot confirmant la importància de compartir les experiències de consum cultural amb els altres.

Categories
Opinió

Proteccionismes culturals

Xavier Marcé subratlla que els grans equipaments culturals del país no disposen de fons patrimonials extraordinaris ni de recursos suficients per esdevenir espais de referència internacional. Marcé diagnostica que el problema és que “més enllà de la reivindicació d’un suport estatal, no s’han pres decisions exemplificadores en matèria cultural”. Al debat sobre quina hauria de ser la política cultural catalana, Xavier Marcé argumenta que tot i que la reducció de les aportacions de l’Estat espanyol als equipaments culturals catalans “ha estat espectacular”, però que, “més enllà de la reivindicació d’un suport estatal”, la Generalitat ha reduït els pressupostos. Per a Marcé, “la demanda de fons afegits per gestionar adequadament i ampliar progressivament el potencial cultural dels nostres grans equipaments no serà possible si neguem a l’Estat les contrapartides pròpies d’aquesta aportació”. Així mateix, Marcé afirma que “que existeixi un sistema cultural català té sentit en la mesura que li correspon a l’administració d’un país establir les xarxes bàsiques de foment a la formació, la creació i la producció dels continguts, però el perd absolutament si es pretén confinar-lo a un mercat reduït”. Podreu llegir l’article íntegre, publicat al diari ARA des d’aquest enllaç: https://www.ara.cat/opinio/xavier-marce-proteccionismes-culturals_0_1937806246.html?print=1

Categories
Notícies

El Ministeri d’Hisenda espanyol vol enfonsar la cultura a Catalunya

El diari digital Vilaweb ha publicat un extens reportatge sobre el greu impacte negatiu envers la cultura que significa la nova normativa sobre l’IVA per part del Ministeri d’Hisenda. Un canvi d’interpretació normatiu aplicat a tot l’Estat espanyol però on Catalunya hi surt més malparada, tant pel fet que bona part de les grans institucions i equipaments culturals del país són consorcis, com pel fet que no hi ha resposta institucional, en tenir encara la Generalitat intervinguda pel 155. Entre d’altres equipaments i institucions amenaçats per la reclamació de l’IVA de les subvencions dels darrers anys, hi figuren el Teatre Lliure, el Festival Temporada Alta, el Mercat de les Flors, el MNAC, el CCCB i el MACBA. Podreu llegir l’article íntegre des d’aquest enllaç: https://www.vilaweb.cat/noticies/el-ministeri-dhisenda-vol-enfonsar-la-cultura-a-catalunya/