Publiquem aquest article de Lluís Bonet on fa una proposta d'una nova agenda per a les polítiques culturals. Aquest és el 5è escrit de Bonet al seu blog amb relació al greu impacte de la pandèmia al si del sector de la cultura. Els anteriors han estat dedicats a les organitzacions, els seus professionals i les pràctiques culturals.
Davant l’emergència i greu situació del sector cultural, avui més que mai, és imprescindible disposar d’unes polítiques governamentals valentes, amb coneixement de la realitat local, visió estratègica a curt, mig i llarg terme, i empatia envers el conjunt d’agents implicats. La seva missió ha de consistir, fonamentalment, en: acompanyar uns professionals i unes organitzacions al llindar de la fallida; salvaguardar aquelles experiències més fràgils i al mateix temps més rellevants pel paisatge cultural post-crisi; donar suport aquells projectes o institucions amb major capacitat multiplicadora i sinèrgica envers el sistema cultural; enfortir els processos de resiliència de ciutadania, entitats i professionals. Per què han de ser també valentes? Per que és imprescindible prioritzar, també arriscar, i això no agradarà als agents de sectors, formats o activitats més convencionals o no prioritàries. Tradicionalment, la majoria de governs tendeixen a concentrar els recursos en els equipaments i projectes de titularitat governamental1 (aquells que històricament han acabat formant part de la seva responsabilitat directa, sense que això respongui necessàriament a necessitats o demandes actuals). I, pel que fa al suport a iniciatives de tercers, s’opta preferentment per la repartidora: petites ajudes a un gran nombre d’organitzacions. Distribuir uns recursos escassos a un nombre elevat de projectes no sempre té sentit. El tindria si calgués ampliar el teixit d’agents culturals i esperonar noves iniciatives, però aquest no és cas en una crisi com l’actual, i en general quan: l’ajuda és tan petita que quasi no compensa els costos d’administració de la mateixa (costos de gestió tant per part de la pròpia administració com per als receptors); és reprodueix un ecosistema desequilibrat (reben més els territoris i els subsectors amb més iniciativa i més capacitat de presentar propostes alineades amb els paràmetres de les convocatòries) enlloc d’ajudar preferentment allí on hi ha més dèficits; l’activitat es farà de totes maneres i no depèn del suport governamental; és a dir, quan el diner públic no incentiva sinó que tan sols comporta uns ingressos addicionals. Pel que fa al gruix del pressupost cultural públic, aquest se centra en el personal i les activitats dels museus, mitjans de comunicació, biblioteques, teatres o centres culturals de titularitat governamental. Molts d’ells, però malauradament massa pocs, compleixen una missió redistribuïdora fonamental a escala territorial o sectorial, ja que la iniciativa privada lucrativa se centra en les grans metròpolis o en la producció cultural de masses, abandonant les expressions més locals (de mercat petit, no competitiu, però que ens permeten ser qui som i reinventar les arrels) o que requereixen esforços cognitius més grans (fruit de processos creatius o patrimonials complexos o innovadors). Ara bé, sovint aquest paper supletori no es fa amb suficient eficiència, be perquè el perfil i dimensió dels equipaments no és adequat per maximitzar les sinergies o per treure profit d’uns actius immobilitzats desaprofitats (museus sense quasi personal i una museografia antiquada, teatres amb un nombre de funcions baixíssim, biblioteques que no poden competir amb l’oferta digital disponible ...). Sovint perquè primen altres objectius, com uns mitjans de comunicació públics o unes polítiques de programació i preus dels equipaments al servei d’estratègies partidistes, clientelars. Finalment, perquè no ha existit una política d’incentius, reciclatge i mobilitat del personal a càrrec; un recurs humà molt desaprofitat, dedicat massa sovint a tasques administratives i no de disseny i esperonament de l’activitat del teixit social. Quan una política es deixa en mans, únicament, del compromís voluntariós d’uns pocs, aquesta no arriba massa lluny. I és una llàstima perquè malgrat les retallades disposem d’infraestructures i professionals potencialment prou bons. I, addicionalment, donada la seva estabilitat institucional seran els que podran aguantar millor l’embat d’aquesta nova crisi. Nogensmenys, cal superar rigideses normatives en la tramitació administrativa ja que frenen una resposta eficient, qüestió sagnant en un moment particularment greu com l’actual. Ara bé, si mirem el gruix de les estratègies de política cultural, aquelles que es poden llegir en el detall dels pressupostos públics (oblideu-vos dels grans discursos retòrics o dels focs d’artifici de promeses evanescents), no hi ha hagut canvis substancials entre la primera i la segona dècada del segle XXI. Com pot ser això si tantes coses han canviat en aquest lapse de temps? La crisi de 2008 va implicar una reducció brutal dels recursos disponibles, recursos que no s’han recuperat deu anys després (a Espanya la despesa cultural pública del conjunt d’administracions públiques de 2017 estava encara a un 72% de la de 2008). Però les retallades no varen respondre a una estratègia reflexionada sinó que es varen salvar les activitats que tenien menys costos polítics o comptables, els projectes més institucionalitzats, amb personal funcionari, o com a molt aquelles activitats amb més capacitat de mobilització social. En paral·lel varen créixer moltes iniciatives i projectes, particularment flexibles, fràgils o intensius en el temps –com per exemple els festivals –, activitats que ara patiran particularment. Per això és necessari que la política cultural que es dissenyi tingui una mirada estratègica. En aquest sentit, qui, què i com cal prioritzar davant d’una crisi inesperada, profunda i que ens ha agafat sense estar preparats? No és fàcil respondre a aquesta pregunta ja que no disposem de prou informació –malgrat el gran nombre d’enquestes d’urgència realitzades durant el darrer mes i mig (malauradament no totes metodològicament correctes)– per fer una diagnosi acurada de la situació per territoris, sectors, formats i tipologies d’agents. El que està clar és que no s’haurien de tornar a repetir els errors de la gestió de la crisi de 2008, ja que hauríem d’haver après de l’experiència i perquè el sector cultural arribar més afeblit que en aquell moment. Anàlisi crítica de les mesures governamentals implementades fins ara Les mesures que s'han pres fins ara per pal·liar els efectes de la crisi, com ara els préstecs avalats pel govern, l'exempció o endarreriment en els terminis de pagament d'alguns impostos, els ERTO (expedients de regulació temporal d’ocupació), així com algunes ajudes a fons perdut o subvencions extraordinàries, no només són insuficients sinó que sovint estan mal adaptats a la realitat del sector cultural. De tots ells, el que està sent més efectiu (especialment per a les organitzacions de menys de 50 treballadors) són els ERTO, però caldria allargar-los passat l’estat d’alarma perquè en molts casos no se’ls permetrà obrir fins molt més endavant i per facilitar la reincorporació gradual dels treballadors, ja que l’activitat econòmica i el consum es recuperaran lentament. En canvi, els ajuts directes són en la majoria de casos d’imports massa reduïts pels tràmits burocràtics que impliquen2. Ara bé, en tots dos casos, són mesures per aturar el cop inicial, no per encarar el retorn a l’activitat ni per preparar-se per un futur incert. En aquest sentit és interessant escoltar les demandes dels membres del Consell de cultura de Barcelona: "necessitem un gran pla per al sector cultural, un pla que assenti unes bases noves i sòlides per a la vida cultural de la propera dècada i que eviti els errors del passat" 3. I, al costat d’això, demanen mesures concretes: “incrementar les ajudes proposades per les institucions públiques, aportar liquiditat a les empreses –més que préstecs, calen fons no reintegrables–, habilitar un mecanisme de suport a les empreses privades i entitats semipúbliques, així com a professionals autònoms –un fons de suport ad hoc disponible durant un període més o menys llarg–, i finalment agilitzar els processos administratius per fer front a la urgència de la situació”. Aquest darrer requeriment és molt important ja que l’administració sovint està més centrada en evitar algun trampós sense tenir en compte l’enorme malbaratament de recursos propis i aliens que implica complir amb procediments administratius poc eficients, que malauradament tampoc eviten la trampa. Una altra qüestió que cal analitzar és el volum i l’eficàcia de l’ajuda financera governamental, a curt, mig i llarg termini. En relació al volum de l’ajuda, aquest depèn de la capacitat financera de cada govern, lligat al seu nivell d’endeutament previ, la capacitat per poder-se endeutar més (que depèn de la confiança dels potencials creditors) i de les prioritats governamentals sobre quins sectors i agents mereixen rebre aquestes ajudes. A la majoria de països llatinoamericans, la capacitat d’endeutament és limitada i la cultura no es considerada una prioritat pels dirigents polítics i econòmics centrats en altres sectors. Tot i això, s’observen diferències enormes de sensibilitat i d’estratègies entre els diferents països (veure, per exemple, el recull realitzat per l’OEI amb les iniciatives dels governs iberoamericans, el del Compendium de polítiques culturals o de KEA a escala europea, o a nivell mundial posant el focus en la mobilitat d’artistes realitzat per On the move i CircoStrada, entre molts d’altres). A Europa tindrem una gran injecció de liquiditat per part del Banc Central Europeu, però no sabem encara com es distribuirà per sectors, tipologies d’agents i en última instància, nivells de govern. El com es faci marcarà l’eficiència i l’eficàcia del paquet de mesures de suport a la cultura. A Espanya la cultura no és una prioritat governamental, tal com la primera reacció del ministre del ram va deixar clar. A més, l’anàlisi de la gestió de la crisi de 2008 no genera gaires esperances. L’administració central va acaparar la major part dels recursos disponibles, ofegant les comunitats autònomes que havien de fer front al cost de les despeses en sanitat i educació, i limitant la capacitat de despesa dels ens locals endeutats en les competències essencials (que no incloïen cultura). Tanmateix, són aquests darrers els que han liderat la despesa en cultura, incrementant en quasi 10 punts percentuals el seu pes en la despesa cultural total de les administracions públiques espanyoles (del 54,8% el 2008 al 64,2% el 2017). Així, doncs, si la liquiditat arriba als ajuntaments hi ha una certa esperança de comptar amb recursos reals per reactivar el sector, tal com molt bé expliquen Àngel Mestres i Oriol Martí en un escrit recent al blog de Trànsit projectes. Ja que si els recursos excepcionals posats a disposició acaben fonamentalment en mans de l’administració central, el seu impacte en el teixit cultural serà molt més baix i centrat en les grans empreses del sector4 (a no ser, vana esperança, que es crees un projecte descentralitzat d’art públic, com el New Deal del president Roosevelt durant la Gran Depressió, tal com el Cultura/s de la Vanguardia deixa suggerir!). Pel que respecta a les comunitats autònomes, amb l’excepció basca i navarresa pel seu estatus fiscal especial, estaran tan endeutades cobrint la despesa sanitària i en serveis socials que serà difícil que incrementin els seus pressupostos culturals (malgrat que la Generalitat aporta el 24% del pressupost cultural del conjunt de CCAA). Pel que fa al suport indirecte al teixit empresarial (avals, préstecs, rebaixes fiscals ...), si els diners es queden en les grans empreses i no arriben als petits operadors, aquest darrers amb menys recursos per aguantar la crisi acabaran desapareixent, i amb ells la riquesa, diversitat i flaire local de les expressions culturals. Pel que fa a les famílies, caldrà veure en quina proporció els recursos arriben a les classes populars (molt necessitades i que per tant els destinaran fonamentalment a subsistència), a les classes mitjanes (els principals consumidors culturals) o només nodreixen les butxaques dels més rics (que potser aprofitaran l’abundor da liquiditat per invertir en propietats immobles i bens culturals a preu de saldo). Vers un canvi de valors Més enllà dels recursos econòmics, saber escoltar, acompanyar i assessorar assertivament són valors claus, especialment importants en moments d’incertesa com els actuals. Cal fer-ho, no obstant, amb el màxim respecte, coratge i empatia possibles. El fet d’acompanyar no ha de ser incompatible amb prendre decisions difícils, valentes, com per exemple prioritzar els recursos cap aquelles activitats més necessàries per assegurar una vida cultural plena un cop passada la pandèmia, o amb més probabilitat de supervivència. Ara bé, malgrat saber que moltes organitzacions i projectes hauran de tancar, amb efectes greus per a la supervivència econòmica de molts professionals, no es pot condemnar d’entrada sense estudiar el diferent grau de resiliència de cada organització. I això passa per la proximitat; és a dir, pel tan repetit i no sempre ben aplicat principi de subsidiarietat. Quan més a prop d’un projecte, dels seus professionals i de la comunitat de referència, més fàcil és estimar els potencials i les necessitats, i així adaptar localment el ventall d’instruments polítics, financers i de suport disponibles. Compartir informació sobre estratègies i instruments a escala nacional i internacional és extremadament útil, però la seva adaptació ha de ser regional i local. Un dels grans errors de la mentalitat tecnocràtica és pensar que una teràpia homogènia, tractar a tothom per igual, comporta eficàcia i equitat. Una altra forma d’acompanyar és la informació i la formació. Ambdós instruments són claus per ajudar als professionals a prendre les seves pròpies decisions, compartint diagnosis i possibles estratègies. Ara bé, estem aprofitant suficientment els moments actuals d’aturada de les activitats per formar i generar tallers de reflexió i intercanvi per tal que els professionals dissenyin les seves estratègies per a les diferents etapes que venen? Per exemple, per dissenyar espais o activitats culturals COVID-Free que generin confiança a les audiències i als treballadors, o per un retorn financerament i humana responsable i viable? Estan apareixent força experiències independents,5 però falta un suport públic més explícit. Un aspecte que pot ser rellevant és acompanyar amb informació i assessorament sobre les oportunitats en el mercat internacional. Malgrat que la recessió econòmica és global, els països del Nord d’Europa es recuperaran abans que els del Sud, tant pel menor impacte inicial de la pandèmia com per la major capacitat adquisitiva de les seves audiències i la generositat dels seus pressupostos culturals. En canvi, les perspectives del mercat llatinoamericà o africà no són optimistes, així com tampoc s’espera gaire dinamisme en els programes de cooperació cultural internacional, ni en l’ajuda al desenvolupament, donat el replegament domèstic i la priorització envers la crisi sanitària i alimentària. Val la pena subratllar la feina que, amb independència de cap política explícita, estan realitzant molts projectes culturals, en particular aquells que afavoreixen i coordinen les iniciatives dels seus professionals, des d’espais patrimonials que estan recollint el nou patrimoni fruit d’aquesta crisi, fins als artistes i gestors que amb una gran imaginació estan creant nous productes i formats de compartir les expressions culturals. També cal destacar la labor d’alguns equips tècnics de l’administració, que en sintonia amb professionals del sector i cooperant amb xarxes de cooperació internacional, estan elaborant o difonent guies pràctiques sobre com gestionar aquest moment tan particular6. En el fons, les polítiques culturals són una responsabilitat de tots, no només dels polítics que temporalment les dirigeixen. Quan més participatives, transparents i valentes siguin, molt millor per tal de projectar la vida cultural i els seus agents cap a un futur difícil, complex però també ple d’oportunitats. Una mirada cap al futur Per concloure, cal esperar transformacions rellevants a mig terme en les polítiques de suport públic a la cultura? Hi haurà un canvi de prioritats o fins i tot de paradigmes de política cultural? O, com en la crisi financera anterior, es prioritzarà allò més institucional o més majoritari, amb independència de la seva aportació en termes de creativitat o sinergies multiplicadores? Seria una llàstima! Caldria aprofitar aquesta crisi per replantejar-se els objectius i els indicadors d’avaluació de les polítiques públiques de cultura. Davant d’una caiguda dràstica de la demanda, que no només tardarà a recuperar-se sinó que probablement ho farà amb una estructura de la despesa cultural familiar diferent, cal plantejar-se una pregunta entrellaçada: quin tipus d’ajuda és més eficaç per assolir quins objectius específics? I això, en un context general de retrocés dels drets personals (en molts països creix la deriva autoritària i augmenta el suport popular cap a partits amb una agenda populista, contraris a les bases de la democràcia liberal) que fa que sigui encara més crucial relegitimar una acció cultural pública centrada en defensar els drets culturals.7 Si la crisi ha demostrat que les expressions culturals són vitals per acompanyar i generar sentiment comunitari en moments d’angoixa, d’introspecció i de distanciament social, potser cal reforçar aquesta visió. Professionals, amateurs i audiències han de poder compartir des de las seva experiència i sensibilitat formes d’expressió i de vivència culturals enriquidores. Això passa per repensar els paràmetres habituals d’avaluar les polítiques culturals. Potser no cal maximitzar audiències o prioritzar només l’excel·lència artística, sinó deixar que professionals compromesos amb aquesta dimensió social desenvolupin nous projectes amb el màxim d’interacció. Existeix alguna experiència incipient (com les auditories del CoNCA) però cal millorar-les i generalitzar-les, aprenent de l’experiència internacional,8 tot comptant amb un observatori cultural independent. El sector cultural ha d’abandonar la mirada endogàmica i l’actitud de greuge permanent per seure amb els responsables públics i escoltar el que la societat els demana. En resum, per construir conjuntament una política cultural menys centrada en garantir els propis interessos o somnis, i més focalitzada a emancipar el ciutadà i a apoderar el creador. PD. Agraeixo la lectura crítica d’Àngel Mestres. ________________ 1 La despesa en personal i en compres del conjunt d’administracions públiques espanyoles es va endur l’any 2017 el 66% del pressupost total, i això que moltes transferències a tercers (el 23% del total) i les inversions són a organismes autònoms de titularitat pública, amb el que es dediquen molt pocs recursos a incentivar les iniciatives del sector empresarial i de la societat civil. 2 Per exemple, els ajuts únics de 300€ per part de l’Ajuntament de Barcelona als autònoms que hagin tingut de tancar el negoci o amb una caiguda d’un 75% dels ingressos. Tenint en compte que també l’administració central i el govern català han aprovat mesures similars, però amb requisits i canals de sol·licitud diferents, l’esforç de gestió per part de les administracions i dels beneficiaris és desproporcionat en relació a les partides que si destinen. 3 https://www.ara.cat/cultura/Consell-Cultura-Barcelona-reclama-cultura-coronavirus-covid-19_0_2439956104.html 4 La indústria del llibre i de l’audiovisual són els dos únics àmbits amb importants transferències al sector privat per part de l’administració central, que compten també amb substanciosos beneficis fiscals. 5 Més enllà del que estem fent els programes universitaris en gestió cultural, han nascut propostes com https://plataformac.com/escena-pro/, www.lavanguardia.com/local/sevilla/20200427/48762315464/monkey-week-son-propone-charlas-abiertas-en-internet-para-analizar-la-situacion-del-sector-de-la-musica.html o EXIT de la Nau Ivanow, per només citar-ne algunes a Catalunya. 6 Amb exemples que engloben tots els camps culturals, des de webinars organitzats per la OCDE o altres organitzacions internacionals, a la guia traduïda per Ibermuseos sobre com gestionar museus i col·leccions de l’Australian Institute for the Conservation of Cultural Material (AICCM) i Blue Shield Australia, el document per les arts escèniques publicat per IETM, o el ben documentat informe de On the move i CircoStrada. 7 Els dos països de la UE que més han incrementat el seu pressupost cultural són Hongria i Polònia, caracteritzat per ser governats per aquest tipus de força política. 8 Per exemple, l’avaluació qualitativa engegada per l’Arts Council d’Anglaterra, malgrat la controvèrsia existent, o l’experiència francesa en biblioteques públiques.