Reflexions sobre l’impacte del COVID-19 en la cultura: les pràctiques culturals

Compartim aquest article de Lluís Bonet publicat al seu blog, en el qual analitza els canvis en els hàbits de consum cultural que està provocant els llargs confinaments socials arran de la pandèmia de la COVID 19; així com les seves conseqüències futures, també en els àmbits de l’aprenentatge, la comunicació i la creació. Quins efectes a curt, mitjà i llarg termini pot tenir la crisi associada al coronavirus en les pràctiques culturals ciutadanes? Evidentment, caldrà esperar un cert temps i disposar d’estudis aprofundits per poder avaluar correctament tots els seus efectes. De ben segur l’impacte diferirà en funció del grau de reclusió, la situació laboral, l’edat o l’accessibilitat a recursos tecnològics i culturals de cada persona i col·lectivitat, entre altres factors. Un àmbit d’anàlisi particularment interessant, per la durada de la reclusió, serà l’impacte en els infants i adolescents que han passat d’una educació i una socialització presencial a conviure reclosos en les llars familiars, però mantenint la connexió virtual amb els amics i seguint sistemes d’aprenentatge en línia (en la major part de casos, sota el guiatge de mestres voluntariosos però inexperts). Està clar que caldrà creuar aquestes variables entre si, ja que no és el mateix viure en un espai diminut amb tota la família al voltat i amb adults obligats a fer teletreball amb un únic ordinador o tauleta familiar, a vegades només amb telèfon mòbil (*), que fer-ho amb bones condicions espacials i tecnològiques; i no parlem dels que han de passar la quarantena malalts o aïllats en espais infrahumans. En tot cas i a l’espera dels resultats dels estudis empírics és possible avançar diferents hipòtesis. Cal, tanmateix, diferenciar entre els efectes durant el període de confinament dels possibles impactes a mitjà i llarg termini a conseqüència de la crisi socioeconòmica i de les alteracions d’hàbits culturals i socials que tot plegat haurà generat. Pel que fa als canvis immediats, estem sent testimonis d’un experiment social inèdit, amb efectes notables en les pràctiques culturals i en les relacions socials. El confinament ha estat un gran propulsor de vida familiar, reclosa però en la majoria de casos més intensa, de relació veïnal sense precedents (per primer cop hem mantingut converses des del celobert o les terrasses amb veïns que no sabíem ni el nom), i d’una gran creativitat personal, descobrint, gaudint i compartint experiències culturals inèdites. També d’aprenentatge i d’impuls de les eines digitals. Per a molts de nosaltres ha estat l’oportunitat per recuperar o conèixer llibres, sèries audiovisuals, cançons i artistes increïbles. També per aprendre, desenvolupar i compartir habilitats artístiques, tecnològiques i culinàries (segur que sortirem amb uns quants quilos més!). Durant el confinament molta gent està consumint grans quantitats de productes culturals (gratuïts i digitals en la majoria de casos, però no només), ja que molts productors han obert les seves plataformes de continguts i es disposa de més temps per llegir, escoltar, veure i compartir tota mena de manifestacions culturals. Veure, com a exemple, el gràfic adjunt amb els resultats d’una enquesta realitzada als EEUU i al Regne Unit sobre modificació del consum cultural durant aquests dies de confinament. En totes les generacions es dóna un increment del consum cultural, en particular de música, però és entre els més joves (la generació Z d’entre 16 i 23 anys) on és més intens.  Més enllà del consum, s’estan desenvolupant també les capacitats creatives, d’aprenentatge i de comunicació d’una manera diferent de l’habitual però també a quan un està de vacances. És a dir, està sent un esperó per al desenvolupament de tota mena de pràctiques artístiques i de redescobriment d’un patrimoni cultural que un valorava però que no tenia temps o predisposició anímica per gaudir (visites a museus virtuals, veure i escoltar enregistraments oferts per grans sales de concerts, teatres o grups musicals …). Molts han tastat serveis habitualment de pagament i alguns han acabat abonant-se a la subscripció dels que més els ha agradat. La cultura ha demostrat la seva gran capacitat per entretenir, formar, qüestionar-nos i fer-nos feliços. La cultura ens fa humans! Tindrà aquesta experiència efectes a mitjà i llarg termini? No ho sabem del cert, però malgrat que els éssers humans tendim a ensopegar de nou en la mateixa pedra, també aprenem de l’experiència vital. Addicionalment, cal tenir en compte que a curt i mitjà termini no hi haurà un retorn immediat a les rutines diàries, ja que malgrat afluixi el confinament i calgui anar a treballar, fins que la vacuna no arribi, caldrà seguir processos de distanciament social. No sabem l’evolució de la pandèmia ni els rebrots que pugui tenir, però és evident que els esdeveniments de mitjana i gran dimensió no es recuperaran aviat, que la crisi econòmica que s’inicia reduirà dràsticament la capacitat de despesa familiar, en particular en tot allò que no es consideri essencial, que reduirem dràsticament els viatges i les vacances seran més curtes i diferents …  En aquest context incert, quins canvis d’hàbits culturals es donaran? Una petita part d’ells dependran de l’oferta cultural, de com s’adapti per no desaparèixer, així com de les iniciatives governamentals de suport a aquesta. Altres estaran associats als descobriments experimentats durant els períodes de confinament. I a llarg termini, quines pràctiques socials i culturals tendiran a desaparèixer i quines altres creixeran? S’acceleraran encara més les pràctiques digitals enfront de les del món analògic? Creixerà el rol prosumer, difuminant la línia divisòria entre productors i consumidors? Seran molt diferents els efectes entre les diverses tipologies d’individus i col·lectivitats? En aquest sentit, una de les derivades preocupants és el desigual impacte entre els diferents grups poblacionals en funció de les seves condicions vitals, socials, econòmiques i culturals. L’estudi recent sobre les pràctiques culturals en 21 barris barcelonins, classificats en tres categories socioeconòmiques diferents, mostra com la desigualtat econòmica té efectes profunds en les pràctiques culturals. A partir d’aquí ens podem preguntar si l’experiència del confinament familiar ampliarà la bretxa social a conseqüència de les asimetries preexistents, tant d’aquelles originades en el capital cultural i educatiu de base, com les associades a l’accés als recursos tecnològics (qualitat de la connexió a internet, disponibilitat d’ordinador o tauletes per a tota la família …) o a l’espai residencial on s’ha viscut el confinament. Tots els recursos que condicionen poder desenvolupar una vida cultural autònoma i enriquidora (diferències socials que, malauradament, també tenen el seu efecte pervers en la densitat de contagis i de mortalitat). Per concloure aquesta primera reflexió, una pregunta final: ens farà aquesta crisi més lliures? Aparentment, no. Està clar que acceptar el confinament és un acte de solidaritat cabdal i que cal una certa coerció per evitar comportaments egoistes. Però l’obligació coarta la llibertat i alimenta comportaments autoritaris o mesquins (d’autoritats, policies o veïns envejosos). Si la cultura ens fa lliures, fins a quin punt la necessitat de crear i de compartir expressions culturals ens fa més humans com a individus i com a societat? N’estic convençut. Ara bé, això no vol dir que l’ecosistema cultural no pagui una factura enorme a conseqüència d’aquesta crisi. Però, dels efectes en els professionals i en les institucions culturals en parlarem en els propers escrits!   (*) Els primers resultats del qüestionari sobre Condicions d’aprenentatge i confinament a Catalunya de @xavierbonal i @SheilaGonzlez6 #InfanciaConfinada mostren una bretxa econòmica i digital de la infància a Catalunya que fa feredat. La presencialitat ajuda a anivellar, però amb el confinament les diferències socioeconòmiques condicionen les possibilitats d’aprenentatge escolar i, afegeixo jo, d’accés i interacció amb les experiències culturals.