Per què no puja el consum cultural?

Tot i que es pronosticava una caiguda immediata de l’economia catalana arran dels esdeveniments polítics que hem viscut, la realitat demostra que, a curt termini, l’impacte de la crisi ha estat petit. L’atur descendeix per sobre de la mitjana estatal, les inversions estrangeres no s’han reduït, les exportacions continuen a bon ritme i la taxa d’estalvi familiar creix. Òbviament no sabem què passarà a mitjà i llarg termini, ni quins seran els efectes del canvi d’ubicació fiscal de moltes de les grans empreses del país. El comportament general de l’economia catalana no explica la rigidesa del mercat cultural A hores d’ara és difícil determinar si la dedicació preferencial de la Fundació de la Caixa a la vida cultural catalana es modificarà a mig termini un cop traslladada la seu fiscal de Caixabank a València o si la política de Planeta cap a l’edició en català perdrà intensitat en els propers anys. Tampoc sabem si alguna de les empreses migrades tornarà a Catalunya o si apareixeran altres que competeixin amb elles en rellevància sectorial. La realitat és que la bona economia explica les coses un cop han succeït per proposar-nos un determinat marc d’actuació futura que serà de nou analitzat un cop hagi succeït. El comportament general de l’economia catalana, però, no explica determinats fenòmens sectorials i especialment el que afecta la continuada rigidesa del mercat cultural el consum no sembla evolucionar d’acord amb els indicadors generals de la nostra economia. Cultura en estat crític Des que el Partit Popular va pujar l’IVA al setembre de l’any 2012, el consum de la cultura en viu s’ha comportat de manera erràtica sense aconseguir corregir de manera definitiva la brutal baixada que va suposar aquell error històric. Gairebé 6 anys després i solucionat el problema, la música en directe, el teatre i el cinema encara estan en xifres inferiors a les de l’any 2012. Encara que esporàdicament s’albirin moments de creixement estable, qualsevol desgavell sociopolític posa a prova la fragilitat dels seus mercats provocant recessions immediates. Hi ha diverses teories per explicar aquest comportament inestable, encara que cap d’elles sembli prou sòlida per aventurar una solució definitiva. La suma de moltes causes interconnectades explica una part del problema en la indústria Podria ser que en els últims anys hagi decaigut la qualitat de les produccions artístiques i conseqüentment el seu atractiu comercial. Podria ser que la percepció del preu de la cultura s’hagi customitzat a l’alça. Podria ser que el consum cultural domèstic a través de les múltiples plataformes que han aparegut en els últims anys s’hagi consolidat. Podria ser que la diversificació del mercat cultural, amb moltes propostes alternatives, generi una major atomització del consum. Totes aquestes possibilitats són reals, però no expliquen de manera clara la irregularitat del consum cultural a Barcelona. Potser la suma d’elles, en la mesura que estan fortament interconnectades, expliqui una part del problema, però no ho aclareix definitivament. És curiós, a més, que el comportament erràtic del consum cultural aparegui en el moment en què les tècniques de màrqueting són més precises i l’accessibilitat per comprar entrades amb infinitat de descomptes gran. Sóc de l’opinió que el problema és de naturalesa psicològica. Crec que el consum cultural exigent i de qualitat ha perdut prestigi com a factor diferenciador i que els missatges polítics dominants tendeixen a menysprear-com un vector de progressió social perquè se senten còmodes amb el “prêt-à-porter” comercial. Per això els empresaris arrisquen menys, les propostes alternatives i minoritàries creixen i el consum domèstic es consolida gairebé sense connexions amb els escenaris socials de la cultura. Podeu llegir l’article íntegre a Economia Digital: https://ideas.economiadigital.es/xavier-marce/por-que-no-sube-el-consumo-cultural_560858_102.html