La història escrita

Fèlix Riera, qui ha estat comissaria de la 5ena edició literària “Barcelona novel·la històrica”, celebrada el passat mes de novembre, reflexiona sobre l’estreta relació entre la història i la literatura, tant al nostre país com arreu del món. Riera argumenta que “la força de la literatura és capaç de donar orientació i sentit a tota una cultura”. La veritable història que segueix entre nosaltres és l’escrita. Com les màximes llatines que va fer inscriure Michel de Montaigne a les bigues de la seva torre a Saint-Michel, que van haver d’inspirar i vigilar els seus fecunds assajos. Escrita en les catedrals, en els cementiris, fins i tot en el paisatge, en els camins. Però si bé la paraula recorre monuments, làpides, estadis de futbol, ??parlaments, museus o el nomenclàtor de les ciutats i pobles, per recordar i forjar la seva història, és en les novel·les on s’estableix amb més precisió la història, i les històries, del món. La novel·la de l’escriptor nord-americà Norman Mailer, El Fantasma de Halot, mostra com la ficció pot intensificar la realitat molt més que l’assaig o altres gèneres literaris. La seva força rau en el fet que qui fa la història és qui la narra. Tot esdeveniment de la història queda fixat per qui va tenir l’obstinació de narrar-la. Per això, podem reviure la Revolució francesa en la veu literària de Víctor Hugo, el temps en les memòries d’Adrià de Margarita Yourcenar o en August de John Williams. També el Marquès de Sade va premiar el sanguinari Marat amb la seva prosa i Stendhal ens va llegar les passions humanes del segle XVI i XVII en les seves cròniques italianes. Sabem de la història perquè ens l’han explicat. Fa uns anys, el pensador Richard Rorty en el seu llibre Forjar el nostre país es plantejava una estimulant pregunta, Quin escriptor de la història dels EUA podria avui tornar una certa esplendor espiritual a la seva nació? Un dels noms triats va ser el poeta Walt Withman. Rorty veia en la seva obra els aspectes més notables que havien fet la història del seu país: la cooperació, la solidaritat, l’anhel de compartir la riquesa, i la defensa de la llibertat individual. La literatura és forjadora de nacions i països; posseeix una enorme força per fer història i per mostrar-la. Si ens interroguéssim sobre com s’ha forjat la història de Catalunya, podríem parlar de la seva capacitat empresarial, d’innovació, i d’esperit de superació davant les adversitats, però ha estat determinant la literatura. Probablement Joan Maragall és el nostre Walt Withman. Fa història i estableix la nostra història a través de la poesia i els seus articles. L’escriptor Xavier Bru de Sala no té dubte que és Joan Maragall qui millor ha entès la nostra manera de ser i estar en el món. Uns altres creuen que ho va ser Verdaguer. Altres pensen que ho va ser Josep Carner. Aquí rau la força de la literatura: és capaç de donar orientació i sentit a tota una cultura. La novel·la històrica és un gènere literari que adquireix tota la seva enorme dimensió quan supera el mateix gènere i s’instal·la en la bona literatura, en la millor literatura, com ho testifica Guerra i Pau de Tolstoi. La novel·la històrica permet endinsar-nos en l’evolució de la condició humana i planteja als lectors poder viure l’experiència que van viure Alexandre el Gran o Napoleó. El soroll del temps, els seus rumors, les conspiracions, les conquestes, les renúncies i les passions són els materials que doten sentit i propòsit a la història. A través de les pàgines d’una bona novel·la històrica constatem que la història és un mirall on ens reflectim; és el lloc on tots serem vençuts o sortirem triomfants però, sobretot, observarem en la vida dels seus protagonistes que tots som part del llinatge d’allò que és humà, amb les seves llums i les seves ombres.