Política cultural: per un debat operatiu.

Malgrat algunes declaracions retòriques, el paper de la cultura en la societat, i el de la política cultural en el marc de les polítiques públiques, continua sent molt limitat al nostre país, en molts casos gairebé marginal. I la crisi dels darrers anys, ha agreujat la situació amb la reducció del consum i del recursos públics i algunes regulacions desfavorables. Per altra banda, diversos factors han contribuït a la modificació de certes percepcions sobre el model cultural: entre d’altres, la pròpia crisi de legitimitat de la política que impacta sobre el govern de les institucions culturals; la divergència (real o aparent) del mercat (o les indústries culturals) i la creació (o les arts); la contraposició de la cultura comunitària i la cultura professional, l’abast i virtualitat del proteccionisme cultural davant una globalització cada vegada més banal, l’encaix de la diversitat en entorns altament multiculturals i, sovint, conflictius…     I la major part d’aquestes qüestions no són cap singularitat catalana o espanyola sinó que formen part de l’agenda de molts països i organitzacions internacionals. Els models de política cultural més avançats, que han estat la referència dels darrers trenta anys, evidencien les seves limitacions, el seu esgotament i un munt de dubtes. És per això que estats com Irlanda, per esmentar-ne un de dimensions i característiques similars a Catalunya, s’han plantejat, des de finals de 2015, una revisió integral de la seva política cultural apel·lant directament els experts i els artistes o, per citar un esdeveniment encara més recent, només cal veure el programa de debat de la Conferència Internacional de Recerca sobre política cultural celebrada el passat mes de juliol a Seül. En el nostre cas, cal tenir en compte que els darrers cinc anys s’han produït algunes iniciatives d’anàlisi, debat i temptativa de consens, sota el format de pla estratègic global o d’acord nacional per a la cultura, que han implicat taules de debat amb la participació de centenars de persones o la participació de la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya. En aquest context, plantejar ara mateix un debat global sobre el sector cultural català és redundant o innecessari? I, si la resposta és que, amb uns objectius acotats i precisos, val la pena abordar-ho, es planteja una altra qüestió: a qui li correspon fer-ho? La proposta de que el debat pivoti preferentment sobre els professionals de la cultura –creadors, emprenedors, investigadors i gestors- té diverses avantatges: garanteix la consideració prioritària dels problemes reals generals i sectorials, la independència d’una reflexió sense cotilles, la recerca d’opcions factibles i el compromís de la societat cultural. Cultura 2025 – el nom del document irlandès- ho expressa de forma sintètica: “aspira a proveir una base cultural sòlida i inclusiva a la societat i el reconeixement que la cultura crea valors socials tangibles, promou el benestar i suposa directament i indirecta un impacte econòmic; també assolir un increment de la participació individual i comunitària..” Esteve León, coordinador general del Fòrum Cultura 2020 impulsat pel Cercle de Cultura