Entrevista a Lluís Cabrera: “Sense dissidència no hi ha cultura”

Lluís Cabrera, President del Taller de Músics i de l’associació Altres Andalusos: “sense dissidència no hi ha cultura” On et trobem?     Viatjant al metro observant la gent o mirant com juguen a petanca. També buscant el silenci en llocs especials com a la Monumental ara que no hi ha toros o a una església quan no hi fan missa. Ah, i al Taller de Músics. Quin ha estat el teu darrer èxit? Entendre que disposar del teu temps sense obligacions és el que més ens apropa a la llibertat. I fracàs? A títol personal, que no sé mai estar callat. Com a sector, el fracàs de la gent de la música és no sortir del curt-terminisme i del “que hay de lo mío”. Què no sap la gent de tu? Que al poble, de petit, em deien “torero”. La meva mare va aprendre confecció per correu i comprava retalls de tela. Ens feia vestits sofisticats que al poble no entenien per l’època i la família pobra d’on veníem.   Què li demanaries al Cercle de Cultura? Que mani qui mani faci sempre oposició. Sense dissidència no hi ha cultura, només submissió. Què és per a tu la cultura? Té tantes definicions com persones. És tot allò que ens han llegat els avantpassats. El que segur no és la cultura és egoisme. Entenc la cultura des de la fraternitat. Avui tot està a expenses del mercat, tots hem de vendre alguna cosa. Et consideres un llibertari. Has estat a la lluita veïnal, antifranquista… també independentista… Tinc l’honor d’haver estat expulsat d’un grup clandestí perquè no entenia el “centralisme democràtic”. Les ordres venien de dalt, era un ascensor que mai no pujava. Avui, per quines llibertats lluites? (riu) Tinc una intuïció, espero equivocar-me. Crec que alguns persegueixen la independència per homogeneïtzar Catalunya. Això em porta a participar del moviment des de la dissidència. Els que fan el relat polític no s’adonen del perill de l’autarquia cultural. Un país on sempre et pregunten on has nascut és esquizofrènic. La independència és un fet polític de llibertat i dignitat, no cal justificar-se amb arguments historicistes o identitaris que topen amb la meitat de la població. Súmate és ser submís i adoptar l’intent d’homogeneïtzació d’una part de l’independentisme. La teva relació amb la música va començar als 70 amb la Penya flamenca Enrique Morente. Com hi vas anar a parar? Al meu poble havia escoltat fandangos (que és d’on neixen els palos lliures del flamenc). Arribo a Verdum i escoltava fandangos a bars on només hi havia homes i es passava el barret. Als 16 anys (1970) vaig apuntar-me al centre social de Roquetes (que duia un capellà que ho va deixar per casar-se amb la secretària i el va substituir el pare Manel) i vaig proposar crear una penya flamenca. Li vam dir Enrique Morente perquè ens vam emocionar amb el seu disc dedicat a Miguel Hernández. Com va néixer el projecte Taller de Músics? Entre la penya Enrique Morente i el Taller, vaig ajudar a crear l’Ateneu Nou Barris. Vam enderrocar una fàbrica – una planta asfàltica – per reivindicar la cultura i ecologia als barris. El setembre de 1979 vam fundar el Taller amb Fernando Hernández, un erudit i amant del jazz, amb qui fins llavors portàvem una distribuïdora de llibres llibertaris – Epicuro – al Raval. Américo Bellotto, un primera trompeta de la big band danesa que va arribar a Barcelona per amor ens va animar a crear una escola de música. Vam insonoritzar les 3 petites aules amb caixes d’ous, llençols i moqueta. Com definiries la tasca que fa avui el Taller de Músics? El Taller fa cultura de proximitat, només cal preguntar els veïns. I és necessari perquè no hem estat mai arrogants ni porucs i no hem volgut imposar un dogma. Quan vam néixer a Europa els conservatoris havien incorporat ja el jazz i les músiques pròpies. Bellotto ens va dir que teníem un nitxo de negoci (jo pensava que nitxo i negoci volia dir negoci mort…). El binomi educació-cultura és l’assignatura pendent? Sí, no s’ha implantat la música a primària i secundària i això ha portat a crear escoles de música municipals. Infraestructures enormes que s’usen 4 hores al dia, només per a alguns, en comptes d’usar l’escola i per a tots. Defenses les identitats diverses de Catalunya. Què queda per fer? La paraula integració té una connotació de supremacia i assimilació. Cal emfasitzar els punts en comú de la cultura mediterrània. No hi ha grans diferències entre un andalús i un català. La llengua no és un problema al carrer. Llavors, què és integrar-se? Ballar sardanes, fer castells o, ara, dur estelada? Si poses l’èmfasi en les diferències culturals no les poses allà on és la lluita real: en les diferències de classe social. Sempre se’t vincula a la música… però també escrius, fins i tot has quedat cinquè al Planeta. Què et mou a escriure? “Los sapos que tengo dentro”. Jo no sóc d’aquest món, no vull ser un intrús, però ja he escrit 3 novel·les. Vaig començar a l’agost de 2006, per la mort del meu pare que em va colpir molt. Faig cròniques novel·lades que tenen un punt d’autobiografia i molt de ficció. Escric des de la distorsió de la persona adulta amb mirada de nen. Amb quina frase t’acomiades? Amb dues d’Enrique Morente, germà i mestre: “Están cayendo chuzos de punta” i “Estamos vivos de milagro”.