Rearmar culturalment la societat catalana

Els grans debats es fan sobre bases ideològiques però se sustenten en estadístiques. Educació, sanitat pública, serveis socials, participació, etc. poden esdevenir conceptes sense gaire contingut si no es concreten en percentatges, pressupostos i lleis que, amb el temps, permetin diferenciar els programes de cada partit i evitar així una certa retòrica que, sovint, ens fa pensar que no existeixen diferències reals entre les dretes i les esquerres. Que tots els partits són iguals és una frase feta que se sustenta en una certa realitat: una partitocràcia autoreferencial, una corrupció estesa en la major part de les institucions, una condescendència que esdevé complicitat passiva per part d’una classe política que, sent conscient del problema, no l’eradica de manera contundent, i unes pràctiques polítiques -gairebé un ofici- que converteixen la democràcia en un manual limitadíssim d’interaccions entre el poder polític i la ciutadania. No és estrany que una considerable part dels votants busquin en les noves formacions una solució a aquests problemes tan evidents. La qüestió, però, és saber si un diagnòstic encertat de la realitat sense uns objectius perfectament definits esdevé la fórmula necessària per regenerar el nostre sistema polític. La gent de la cultura -potser amb indissimulada supèrbia- sempre ha assenyalat que només es deixarà enrere la crisi institucional que vivim i la gran desconfiança amb la qual s’analitza tota mena d’actuació política si rearmem culturalment la societat catalana. És aquell vell mantra que ubica la cultura al centre de l’acció política perquè decanti la balança cap a l’excel·lència, l’autocrítica i l’autèntic sentit públic en les accions de govern. Potser resulta agosarat pensar que d’unes polítiques culturals més fortes en sortiria una política més rigorosa, però el que és ben cert és que la ciutadania seria més exigent. En aquest sentit, és curiós que els partits de nova creació no mostrin un impuls cultural superior, una voluntat d’empoderar els ciutadans facilitant-los un accés més gran a tota mena de continguts artístics i creatius. Cap dels debats oberts a la ciutat de Barcelona és estrictament cultural, la qual cosa resulta preocupant, atès que una part dels conflictes perfectament identificats pel nou equip de govern (turisme, Mobile World Congress, barris, etc.) tenen un innegable rerefons cultural. Tinc la impressió que, darrere d’aquesta curiosa paradoxa, hi ha una dificultat ideològica per quantificar el pes de la cultura. És fàcil parlar de cultura de manera genèrica: tothom és un creador en potència, la participació en actes socioculturals i la mobilització política basada en el debat i l’exercici de la crítica esdevenen un fet cultural en si mateix. Però la realitat demostra que, al marge d’aquests esdeveniments de notable interès regenerador, hi ha un mercat que no atén raons socials ni polítiques i que ens colonitza diàriament. I, lamentablement, és un mercat que sovint ens empobreix econòmicament i espiritualment. Es tracta, òbviament, del mercat global dels continguts de l’oci i la cultura, utilitzant una expressió discutible però de comuna acceptació internacional. L’única manera de combatre aquesta progressiva vulgarització dels hàbits de consum és assegurar l’equilibri entre la producció internacional i local de productes culturals. No tant perquè els locals siguin intrínsecament millors, sinó perquè asseguren un tractament de temàtiques pròpies i, sobretot, creen les condicions econòmiques necessàries per consolidar una indústria de continguts interna. Assolir aquest objectiu és una qüestió de competitivitat i, en cultura, aquesta paraula vol dir tenir clares tres coses: recursos jurídics i econòmics per als creadors i productors de continguts, un pla de públics que inclogui la complicitat dels mitjans de comunicació i un model d’avaluació que permeti corregir el rumb de les polítiques quan deixen de ser eficients. La suma de les tres coses ens permet conèixer el pes de la nostra cultura i dóna sentit real al conjunt de serveis públics existents: biblioteques, escoles de formació artística, centres cívics, etc. La gestió pública de la cultura no està exempta de planificació, metodologia i acumulació d’experiències que, amb el temps, equivalen a un algoritme científic. En el món de la cultura, el que és casual és únicament una anècdota i, en aquest sentit, emmirallar-se en èxits puntuals és senyal indiscutible de mediocritat.