Tariq Porter, president de la Federació Catalana de Cineclubs, amb motiu del 40è aniversari de l’entitat i de la propera celebració de la 14 trobada de Cineclubs dels Països Catalans a Reus, ha escrit aquest article per al portal del Cercle de Cultura, on reflexiona sobre el paper d’aquestes entitats culturals arreu del territori:
La cultura popular catalana es caracteritza, entre altres coses, pel seu esperit participatiu i inherentment democràtic. Des de les danses tradicionals, sardana o ball de bastons, a celebracions com els castellers o els correfocs, es traspua sensibilitat per la col·lectivitat tant en el què com en el com: tot plegat són cerimònies on les jerarquies es desdibuixen en l’acció i en l’organització, associacions més formals o menys regides per grups de persones que es van renovant cada generació que passa, vocacional o demogràfica. Amb aquests precedents, qualsevol expressió susceptible d’encaixar-hi fa que tot plegat sigui només qüestió de temps. A propòsit del seu pas, estem de celebració. El 2018 es complia l’efemèride dels 40 anys d’existència de la Federació Catalana de Cineclubs, institució que actualment aglutina 54 cineclubs als països catalans: de València, de Balears, d’Andorra i de Catalunya.
El cinema és un art en essència col·lectiu, per qui el fa i per qui el consumeix. Per això, era inevitable que els cineclubs –públic que s’organitza per projectar i debatre cinema– entressin a formar part del teixit associatiu, popular i cultural d’aquest país. La Federació fa quaranta anys però els cineclubs catalans fa molt més temps que són actius, sempre inevitablement connectats a les inquietuds i necessitats de cada moment. Quan el cinema és censurat són agents anticensura; quan el cinema no arriba són ambaixadors extramurs; quan no hi ha sala de cinema s’hi converteixen; quan veure un film és massa introspectiu són altaveus de reflexió. En definitiva, els cineclubs formen part d’aquesta cultura convençudament accessible –o generadora d’accessos– que enriqueix artísticament i intel·lectual tothom qui ho vol.
Els cineclubs, durant 2018, van programar, només a través de la FCC, 850 pel·lícules –rècord històric–, amb un índex d’assistència mitjà d’unes 60 persones. Aquestes, sumades a la resta, fan un total d’uns 80 mil espectadors a l’any als cineclubs catalans, xifra que dóna una idea de la seva rellevància en el sector de l’exhibició cinematogràfica. I és que, més enllà dels números, hi ha dues raons per les quals el cineclubisme no perd mai la vigència, especialment en els temps que corren, en l’àmbit cultural, social i polític. La primera és la seva mateixa concepció: el públic determina; el públic fa seu, a través d’una pulsió i inquietud artística, el dret a decidir què vol veure, què li interessa, i què és susceptible d’interessar a la gent. La segona és el diàleg que en sorgeix a través del que es veu, sigui a través de presentacions, col·loquis, tallers, cinefòrums o una simple cervesa en sortir: en definitiva, la llibertat d’expressar-se canalitzada a través del setè art. I encara hi ha una tercera raó: en temps de plataformes digitals i catàlegs de cinema infinits, en temps que, com indica l’estudi recentment publicat per l’Acadèmia del Cinema Català, l’exhibició cinematogràfica al país està canviant, definitivament i per sempre, cap a nous models, creix arreu la reivindicació d’aquesta com una expressió col·lectiva i immersiva, experiència compartida i sensorial. També per això, lluny del lucre minvant de la majoria de sales comercials, els cineclubs seguiran sent grans refugis de cinefília.
Els projectes i reptes que afronta la Federació en els seus quaranta anys demanen reforçar els lligams entre cineclubs i procurar ser un enllaç entre aquests i les institucions del país. Amb la Filmoteca de Catalunya, per exemple, s’ha impulsat la Filmoxarxa, un atractiu catàleg de cinema recent inèdit –sense distribució al país– que des de 2018 es facilita als cineclubs perquè el programin gratuïtament, i que es renova cada any amb nous títols. Aquest catàleg compta, també, amb clàssics catalans de gran interès, com La pell cremada, Vida en sombras o Los Tarantos, i tot plegat enriqueix encara més l’exhibició cinematogràfica dels cineclubs, que –val la pena esmentar-ho– a més de més públic a les sessions, té un alt índex de cinema programat en versió original subtitulada (65% del total), de cinema català (14%, pel 5% de les sales comercials) i en català (26%, pel 2% de les sales comercials), i molta més heterogènia de nacionalitats. Aquesta mateixa col·laboració amb la Filmoteca ha possibilitat realitzar una exposició que, fins gener, es podrà veure a les seves instal·lacions, i que repassa la història dels cineclubs a Catalunya i la mateixa FCC; de com en aquests quaranta anys, persones d’arreu interessades pel cinema, han anat construint una estructura organitzativa que ha permès arribar on som avui.