Presoners de les idees

Únicament els necis deprecien el paper de la cultura en la construcció dels imaginaris socials que alimenten els idearis dels diferents partits polítics. Per a cada model de societat els partits reserven a la cultura una funció determinada, i no és estrany que alguns la col·loquin com un simple vector econòmic sotmès a les regles de l’oferta i la demanda, o que altres li atorguin un valor essencial en les estratègies d’empoderament popular. La cultura és una cosa i les polítiques culturals una altra, i posats a acceptar la conveniència que aquestes dues realitats coexisteixin, la qüestió és saber com s’interrelacionen. Els canvis en la vida política catalana tenen poc a veure amb la gestió dels serveis públics i molt amb la manera com s’expliquen els imaginaris de futur. És un debat entre conservadors i visionaris en què la matèria social que posem a debat no són únicament béns materials sinó esperances globals. És la primera fase d’una transformació que s’alimenta del coneixement col·lectiu que rau a la xarxa i que persegueix tot el potencial de nova governança que insinua. Volem debatre-ho tot i en la mesura del possible votar-ho, perquè, com un somni fet realitat, internet ho permet, malgrat que la conducció del debat i el sistema de representació i lideratge polític encara són els mateixos que es van formalitzar al segle XIX. Aquesta nova forma d’entendre la política només té sentit si la paraula clau que determina els objectius dels partits que la impulsen és l’empoderament popular. Si aquesta premissa no es manté de manera radical, bé podrien caure en una nova forma de populisme o fins i tot, en certs llocs i moments, en construccions pseudofeixistes. Per evitar aquestes derives no ens ha d’estranyar que la nova esquerra radical mantingui aferrissadament el valor de les seves idees bàsiques i deixi en un segon pla la gestió eficient d’alguns serveis que en no pocs casos posen en dubte la validesa d’aquestes mateixes idees. En el cas de la cultura, aquesta aparent paradoxa es visualitza perfectament si analitzem la fortalesa del discurs conceptual de la gent de Barcelona en Comú enfront de les enormes dificultats que pateixen per convertir-lo en una política cultural concreta i operativa. Que tot plegat necessita temps és evident, però també cal adonar-se ràpidament que la cultura no és ni de bon tros l’objecte principal de les polítiques culturals, i que aquesta identificació simplista (cultura i política cultural) és, exactament igual que la vella política, una rèmora conservada del segle XX. Resoldre la complexa equació que ens proposa la nova tecnologia de la informació i la comunicació per transformar els paràmetres de la vella política només és possible si canviem el paradigma de la democràcia cultural per un de nou que es formuli al voltant de la democràcia del coneixement. I això ens obliga a governar la cultura des d’un nou espai de centralitat política on sigui possible intervenir efectivament en el món de l’educació, els barris i els districtes, la seguretat pública, el turisme i els debats socials que acompanyen la presa real de decisions. Dit això, però, també és evident la consolidació a escala global d’un important sector socioeconòmic que treballa en la producció de continguts que, convencionalment, associem al món de la cultura. I aquest fet s’esdevé a escales molt diverses entre l’economia social i la productiva, i sovint amb una important influència en àmbits perifèrics a la societat cultural tradicional. La competitivitat a escala local o internacional de multitud d’empreses depèn de la seva capacitat per crear i administrar imaginaris socials normalment dissenyats i assajats des de vivers de talent cultural. Aquesta part de l’economia, de l’emprenedoria, de la cultura -si es vol-és igualment irrenunciable i esdevé actualment el que dóna sentit real a les polítiques públiques de cultura. La confusió és alta, perquè massa gent viu presonera de prejudicis innecessaris sobre la relació equívoca entre cultura i economia, i també d’una semàntica envellida que fuig de paraules com entreteniment, oci, públic, comercialitat o negoci. Empoderar culturalment els ciutadans és essencial; donar joc i recorregut a les indústries creatives és transcendental. El fet és que cultura i política cultural comencen a esdevenir males companyes de viatge i resoldre correctament aquesta paradoxa és urgent si volem que realment canviï alguna cosa.