Manifest a favor d’una excepció cultural

En el document “Cultura amb C majúscula: davant el nou govern i la crisi” de desembre de 2010 el Cercle de Cultura considerava imprescindible: “ 1.Que el President de Catalunya reforci el seu compromís amb la Cultura, incrementi el rang i el pes de la conselleria de Cultura, nomeni un conseller o consellera amb experiència i reconegut prestigi en el sector i tots dos iniciïn un diàleg franc i obert amb la comunitat cultural que trenqui amb les rutines establertes. 2, Que, per tal de resoldre el desfasament crònic amb els estàndards europeus, i els de la UNESCO, el Govern i les forces parlamentàries acceptin un debat rigorós sobre els recursos destinats a la Cultura per part de la Generalitat, i l’aprofitament més adequat dels recursos públics, tant en la pròpia administració com en el món privat.” Dos mesos després d’aquesta declaració, el Cercle de Cultura vol manifestar la seva satisfacció per l’encertat nomenament d’un conseller del Departament de Cultura que reuneix les condicions desitjades de tenir llarga experiència i un reconegut prestigi en el món de la cultura. Cal dir, amb la mateixa contundència, que no podem manifestar similar satisfacció respecte als recursos econòmics que el Govern de Catalunya destina a la Cultura. Som perfectament conscients de la difícil situació financera que travessa el país, i entenem que les finances públiques s’han de redimensionar per tal de fer front als requeriments d’ajust econòmic que imposa l’actual crisi econòmica. El Cercle de Cultura considera, de manera prioritària, la necessitat de mantenir els serveis públics que constitueixen l’essència del nostre model de societat del benestar i la garantia del sistema democràtic que tant ens ha costat guanyar. No serem nosaltres qui recomani prioritzar qualsevol programa de govern per sobre del manteniment dels estàndards sanitaris, educatius, o socials que el nostre país ha aconseguit després de llargues etapes de retard i subdesenvolupament social. Malgrat tot, creiem que es del tot oportú plantejar al Govern de Catalunya i a la opinió pública catalana les següents consideracions: 1. La cultura ha estat un sector tradicionalment menysvalorat per les polítiques públiques a Catalunya. Prova d’això és el diferencial negatiu que els recursos destinats a l’àmbit cultural han tingut respecte als de qualsevol altre país o territori autònom europeu d’un nivell de desenvolupament semblant al nostre. 2. El què avui està en qüestió no és un fort ajust dels estàndards d’un determinat servei social, l’aplicació dràstica d’economies d’escala en els models de producció de continguts, o una reducció temporal de la qualitat en la prestació de determinats programes educatius o sanitaris, sinó la supervivència en unes condicions mínimes de viabilitat i competència d’un sector que, per raons polítiques, econòmiques i ideològiques, ha esdevingut altament depenent de les polítiques publiques. 3. No podem oblidar la responsabilitat de les polítiques europees dels darrers 60 anys en la construcció d’un model cultural públic, altament compromès amb la compensació dels dèficits i fallades dels mercats que genera el creixent predomini dels grans operadors multinacionals, especialment en el segment de la distribució de continguts culturals i creatius. 4. No podem deixar de destacar que qualsevol reducció pressupostària en l’àmbit de la cultura es realitza sobre un sector majoritàriament deficitari, que funciona sense indicadors d’activitat i sense pautes objectives que permetin establir (i justificar) la quantitat i qualitat dels serveis que ha de prestar l’Administració. A Catalunya, una reducció del pressupost de Cultura és indiscutiblement una “reducció sobre la reducció”. 5. No volem, en qualsevol cas, que aquestes consideracions siguin interpretades en una clau maximalista. Amb tota probabilitat, els serveis i les prestacions culturals públiques es poden gestionar amb major eficiència. Quedi clar que valorarem positivament tots els esforços que es puguin realitzar en aquesta direcció, però creiem que l’ajust pressupostari que en aquest moment es planteja, en termes d’una retallada lineal, no està necessariament basat en l’imprescindible i permanent esforç d’eficàcia que correspon a tota gestió governamental de qualitat. Per tot plegat demanem que es tinguin en compte els següents suggeriments:: I. Mantenir els pressupostos que el Govern de la Generalitat de Catalunya destina a Cultura, en la mesura que han estat històricament insuficients i poc ajustats a la importància que la cultura té com a element cabdal per garantir la cohesió i la identitat col·lectiva. Els recursos públics destinats a la cultura no poden estar condicionats – ni en el seu volum, ni en la seva estabilitat al llarg del temps – per circumstàncies derivades de la conjuntura econòmica (dels moments de bonança o, com ara, de crisi), ni tampoc per factors relacionats amb el curs de la conjuntura política. Reclamem, en aquest sentit que, en aquest àmbit, es declari una (necessària) “excepció cultural”, atès que, a més a més, es tracta d’una xifra que no alteraria de manera significativa el pressupost global de la Generalitat. II. Atesa la creixent importància que la cultura té en la creació de riquesa i treball dels països desenvolupats, reclamem una reflexió urgent per arribar a l’establiment d’un nou marc jurídic i econòmic per al sector cultural que permeti: en primer lloc, distingir de manera més apropiada els serveis de la cultura de provisió pública i les activitats (privades i/o concertades) de producció i distribució de continguts culturals i creatius a través dels mercats; i, en segon lloc, el correcte desenvolupament d’un sector ubicat en els paràmetres de l’economia d’actius intangibles, la generació i gestió de drets de propietat intel·lectual, i la creació de valor afegit mitjançant el foment i l’encertada utilització de la creativitat. III. Donar inequívoques mostres polítiques d’una major transversalitat de la política cultural amb altres Departaments a partir de la definició d’objectius conjunts, de l’augment de la coordinació mútua, i de l’estimulació de sinèrgies en àmbits competencials fronterers. Aquesta circumstància afecta de manera especial als Departaments d’Ensenyament, Economia i Coneixement, i Empresa i Ocupació. IV. Fixar uns àmbits d’actuació preeminents – a mig i llarg termini – que, a través del Departament i amb diàleg permanent amb la comunitat cultural, permetin consolidar unes bases estables de desenvolupament de les activitats culturals i creatives a Catalunya. Sense ànim d’ésser exhaustius – i seguint algunes de les pautes aportades darrerament des de la Unió Europea – alguns d’aquests àmbits d’actuació haurien de ser: • La millora de l’accés al finançament dels agents del sector (en aquest context, s’hauria d’incloure una Llei de finançament privat de la cultura – més enllà de la llei de mecenatge – a escala catalana). • La millora de l’accés als mercats, en un àmbit que es caracteritza per una gran volatilitat de la demanda. En aquest context, el dèficit d’oportunitats i de visibilitat que pateix la producció cultural catalana i, de manera especial, la que es realitza en llengua catalana, és una llosa que té una repercussió molt negativa en uns mercats on els grans operadors multinacionals exerceixen un domini de característiques oligopolístiques sobre les xarxes de distribució materials i digitals. • La millora del potencial que ofereixen les eines de la propietat intel·lectual . En aquest àmbit Catalunya no disposa de cap instrument propi, i pateix d’un diferencial negatiu entre la generació de drets i el rendiment que d’ells retorna a Catalunya (de similars característiques al “dèficit fiscal català”). • La millora de l’educació i formació en competències empresarials dins del sector de la cultura i de les activitats creatives. • La millora dels mecanismes de foment de les inversions associades a la recerca i la innovació. Les empreses del sector cultural i creatiu haurien de disposar de més oportunitats d’accés als recursos públics per a l’estímul de la innovació i, de manera urgent, caldria considerar que una part de les inversions productives en creació i producció de  continguts són també inversió en recerca, de tal manera que es pugui generalitzar una prima fiscal que faciliti l’increment del capital social de les empreses culturals catalanes. Mentre aquesta prima no sigui efectiva, caldria disposar d’un ajut equivalent transitori. • La promoció d’una major col·laboració entre les empreses del sector cultural i creatiu i entre aquestes i la universitat, de tal manera que es generin espais de trobada, d’intercanvi, i d’intersecció d’iniciatives que permetin endegar projectes d’una escala i d’una excel·lència suficients per assolir una projecció i una capacitat de lideratge a escala internacional en sectors clau com l’audiovisual, el multimèdia o les industries creatives aplicades (disseny, arquitectura,…). • Last but not least, el Departament de Cultura ha de disposar d’una adequada arquitectura d’informació (estadística, comptable i administrativa) sobre el sector que li permeti una anàlisi precisa i un seguiment acurat de les activitats culturals i creatives a Catalunya amb la finalitat de discernir, sobre la base d’un consens ampli i indiscutible, les autèntiques prioritats culturals del nostre país. En conclusió, si governar és prioritzar, i el propi Govern de Catalunya, per no parlar d’excepcions, usa l’eufemisme d’àrees d’atenció especial, el fet de situar la cultura dins la retallada general i lineal en lloc d’atendre la seva singularitat, significaria començar aquest nou període insistint en la discriminació històrica que ha sofert la cultura en comptes d’iniciar el camí que li permeti convertir-se en eix vertebrador de Catalunya.