Sofisticar les polítiques culturals

Ara que la crisi ha posat en qüestió les repartidores de subvencions, caldrà que entre els requisits imprescindibles per ser conseller o ministre d’economia hi figuri una acreditada sensibilitat cultural. Mentre els anglesos destinen a la cultura beneficis de la loteria i Espanya els entafora al tresor sense contemplacions, a la Catalunya tripartida o convergent la cultura queda expressament i follament exclosa de les finalitats socials d’aquests beneficis. A veure si els artistes de les llistes guanyadores, des de Raül Romeva, novel·lista novell, fins a Julià de Jòdar, sisè per la CUP, mestre i gat vell, no distingit amb el Premi d’Honor per més vergonya del jurat, passant pel compositor de Verges, així mateix novel·lista, ¡i els que em deixo!, fan pressió de la bona en aquest sentit. ¿Un eslògan? Catalunya serà culturalista o serà una merda de país (i nosaltres uns passerells). Com que hem de suposar el lector assabentat de la conveniència d’una llei de mecenatge a la francesa i dels incentius al consum cultural que proposa Mascarell (el lector assabentat, vull dir, no com els artistes, sobretot els genials, que es rabegen en la ignorància i la indiferència sobre la qüestió, i en això s’agermanen als polítics mediocres i als que figura que no ho són), reportarem l’existència exitosa i singular de les SOFICA, el més sofisticat dels sistemes de finançament de la cultura. Gràcies als bons oficis del productor Paco Poch, la Fundació Catalunya Europa i el Cercle de Cultura, la bona nova de les SOFICA s’escampa entre nosaltres. ¿Què és això? Les SOFICA són societats tutelades d’inversió cultural que han saltat del win-win al win-win-win. Hi guanyen els inversors particulars, un 25% si comptem les fortes desgravacions. Hi guanya per descomptat la producció cultural, que multiplica les fonts de finançament. I, oh prodigi, ¡també hi guanya, i força, la dura comptabilitat de la hisenda pública!